El debat de política general va acabar el dijous amb la votació d'una resolució conjunta dels quatre partits de tradició democràtica de la cambra catalana que escenificava la voluntat d'anar units en matèria de finançament a l'hora de desplegar l'Estatut. ERC, que va quedar fora del consens estatutari, es va implicar per fer prosperar una resolució que desplega el text i que va comptar amb el rellevant suport de la CiU. L'ambient als passadissos del Parlament no tenia, però, res a veure amb el que es va viure fa just tres anys, quan els mateixos grups aprovaven un Estatut que significava un important pas endavant a nivell d'autogovern.
L'estretor de mires d'un Zapatero que fins aleshores s'havia presentat com el garant de l'Espanya plural i el tacticisme i cobdícia del PSC i CiU van acabar frustrant el corrent d'il·lusió ciutadana, que s'havia generat aleshores, i van fer entrar la política catalana en un lament permanent que ha soscavat la confiança dels ciutadans i que segurament té molt a veure amb la desafecció o la perplexitat dels darrers mesos.Els dos grans partits van arribar a l'acord aquesta setmana a contracor, sabent que les seves discrepàncies encara hi són, però que ningú no volia aparèixer com el culpable de la no-unitat davant l'opinió pública. En aquest sentit, és cert que, tal i com pretenia, Esquerra va aconseguir donar al tren de la unitat d'acció dels partits catalans tal velocitat que es feia difícil que algú en baixés sense prendre'n mal. Es va segellar un acord important però més que alegries esperades de convergents i socialistes, uns i altres es dedicaven a atribuir-se la victòria, propagar lectures diferents de la resolució -que es limita a concretar més l'Estatut en temes que no són, però, poc importants com ara el rendiment de la cistella d'impostos per a 2009- o criticar els adversaris de forma despietada. Només Esquerra respirava realment satisfeta. ICV-EUiA estava mosca per haver donat massa protagonisme a la federació nacionalista.
En tot cas en aquesta ocasió tenim algun motiu per a l'esperança, més sòlid que en el tràmit de l'Estatut, a l'hora d'anar a Madrid. L'Estatut que va aprovar el Parlament ara fa tres anys tenia punts que permetien dubtar sobre la seva constitucionalitat, cosa que no passa amb la resolució del dijous, que s'ajusta a un text legal, a l'Estatut que Mas i Zapatero van pactar a la Moncloa i que és llei orgànica de l'Estat. s per tant un document indiscutible del que difícilment el PSC se'n podrà desmarcar al Congrés dels Diputats, tal i com va fer amb l'Estatut del 30 de setembre. D'altra banda, aquest cop no hi haurà la pressió ambiental que el PP va exercir fa tres anys i que va donar ales al sector més jacobí i reticent a canvis en l'arquitectura de l'Estat del PSOE. A les autonomies riques' i influents del PP, com ara el País Valencià o Madrid, ja els va bé que Catalunya passi davant, obri camí i tiri alt perquè saben que, encara que la negociació serà en alguns moments bilateral, tot el que aconsegueixi Castells se'ls farà després extensius a ells.Per tant, aquesta setmana menys alegria col·lectiva i cap èpica però també més possibilitats d'èxit.
