Els primers compassos de la campanya de l’1-N es mouen entre les promeses de caire populista i les disquisicions sobre els hipotètics pactes de govern entre els partits. En una mostra d’infantilisme clàssic, els partits es dediquen a assenyalar els pactes que faran els adversaris i obvien parlar dels que faran ells. La repetició del tripartit és el fantasma que CiU atia sense descans mentre que el PSC no s’està de recordar que la federació nacionalista ha pactat amb el PP sempre que ha pogut.
Un discurs similar al d’ERC que afegeix, de propina, la por a la dita sociovergència. Enmig d’aquest joc de miralls deformats, s’ha conegut una entrevista presumptament secreta entre Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira. És curiós que els periodistes són avui tant dependents dels caps de premsa que quan no els convoquen a un acte ja el consideren secret. Ràpidament José Montilla i Josep Piqué s’han llançat a la iugular de CiU i d’ERC per anunciar a bombo i plateret que s’aproxima un “front nacionalista” o un “experiment nacionalista” com va titular fa tres anys El Periódico d'Antonio Franco el mateix dia de les eleccions. És curiós que només es parli de “fronts” i d’”experiments” quan es tracta de CiU i ERC.
Hores d’ara l’experiència sembla demostrar que el govern catalanista i d’esquerres sí que ha estat un autèntic experiment i que la capacitat de fer política de confrontació interna és molt alta quan s’apleguen PSC i CiU com es va demostrar amb la caça de bruixes que van fer en el referèndum de l’Estatut a través d’aquella plataforma tan curiosa per la manera d’organitzar-se, de composar-se i, sobretot, de finançar-se. Igual podríem dir que algunes iniciatives del tripartit han estat clarament frontistes com aquella universitat progressista d’estiu i que l’experiment més peculiar de la política catalana contemporània va ser que CiU fes president a Aznar quan tenia majoria absoluta. Aquí que dos partits amb vocació nacional arribin a acords està molt mal vist. I per això ens enverinen les paraules. Quan PSOE i PP voten plegats contra el traspàs de l’aeroport ningú accepta parlar de fronts. Quan PSC i CiU corren a anar a La Moncloa a salvar la cara de Zapatero ningú parla d’experiments. El pensament dominant ja sabem com és, però això no significa que sigui l’únic ni el més estès entre la població. Amb tot, no cal ser ingenu. Les possibilitats d’un acord postelectoral entre CiU i ERC són ínfimes i remotes.
L’equip de Mas encara no ha paït els esdeveniments del 2003 i ha convertit ERC en l’ase dels cops del tripartit amb l’esperança de captar vot útil de les files del PP. El tàndem Carod-Puigcercós encara no han paït la foto de Mas a La Moncloa i segueixen persuadits que deixar CiU una altra vegada fora de combat els hi pot permetre donar un salt electoral espectacular. A més d’aquests elements estructurals, entre CiU i ERC hi ha un munt de rivalitats personals que fan molt difícil arribar a un acord. Gairebé impossible. I per acabar-ho de reblar no hi ha ni hi haurà cap mena de corrent d’opinió publicada que aboni aquest pacte. El problema és que a mesura que passen els dies i les enquestes diuen el que diuen, els partits comencen a ser plenament conscients que caldrà fer pactes i busquen la manera d’arribar més forts a la futura taula de negociació.
CiU sap que cada escó de més que el separi del PSC és una carta de negociació a l’alça. ERC sap que cada elector que retingui entre els que podrien tornar a CiU és més capacitat de posar condicions als futurs socis. I, per sobre de tot, CiU i ERC saben que qualsevol acord d’algun d’ells amb el PSC tindrà un preu més alt si en paral•lel negocien entre ells. Llàstima que socialistes i populars, portats per la cobdícia de treure uns quants vots més, hagin convertit una pura comèdia preelectoral en el seu principal argument de campanya. A Catalunya sempre fem grans escarafalls per no fer res.
