Quan semblava que el pessimisme era una inèrcia que ho arrossegava tot, arriba la realitat i remou el tauler. Feia anys que en amplis sectors del catalanisme s’havia instal·lat la convicció que el sobiranisme havia entrar en via morta i que la paràlisi d’idees havia arrossegat a un autisme gairebé vital. Però en l'última setmana hem tingut clars senyals de moviment. A CiU, la perspectiva dels dies després del 27-M reforça opcions centrades en el terreny social, netament  sobiranistes en el nacional i arrelades al territori, fet que obliga la direcció nacional a repensar-se. Per la seva banda, al PSC passa allò que, de donar-se en qualsevol altre partit, ocuparia portades de tots els diaris i seria causa de bombardeig mediàtic. El president del partit abandona la direcció i promou obertament una nova formació política. El Partit dels Socialistes, evidentment, s'haurà de moure, a partir de fets com aquest o com els mateixos resultats de les municipals.

Finalment, l'estrella política de la setmana passada va ser Jordi Portabella, amb el seu intent de desmarcament dels socialistes. Una iniciativa que, ja sigui estratègica, tàctica o de fons, marca també un cert sotrac a les files republicanes. Un possible inici de reflexió i de plantejament d'acció, que si no entoma per la via Portabella l'haurà d'enfilar de manera més profunda per la via Carretero, qui segons algunes informacions portarà al consell nacional del juliol una proposta per convocar una assemblea extraordinària d'ERC a la tardor.

La política catalana eppur si muove.