Els opinadors i articulistes de l’òrbita socialista i convergent coincideixen aquests dies en una queixa amarga: “és que sempre estem parlant d’ERC”, diuen. I no els falta raó, ERC és un partit sobredimensionat mediàticament, tant que fins i tot el que diuen els representants d’un pseudocorrent intern acapara titulars de la premsa barcelonina, que normalment sempre té coses més importants a dir, a nivell nacional.
Resulta, però, súmmament interessant analitzar el que està passant a l'anomenat camp nacionalista. Mentre uns, CiU, han recuperat vots, però perden poder a garbellades, els altres, ERC, han perdut suport popular però guanyen pes institucional gràcies a la seva condició de partit decantador de balances (Diputació de Lleida, govern municipal de Tarragona i ja veurem què passa a la Diputació de Girona).
En condicions normals estaríem parlant de debacle convergent, però ves per on que els republicans són especialistes en convertir-se en el centre d'atracció. No negaré que hi hagi un cert vedetisme en alguns dels seus moviments estratègics, però el cert és que ERC representa avui millor que ningú les contradiccions que el catalanisme ha anat arrossegant en el darrer segle. Pot conviure el vot kumba barceloní amb el vot carlí de Vic, on el senyor Àngel Andreu ha donat algunes de les claus de l'èxit del vot d'extrema dreta amb el seu discurs antiMontilla de tuf angladista? És evident que no. Per tant, ERC es veu obligada a encarar un procés de purificació interna, a desfer-se del llast d'un cert votant incòmode que practica el que Carod anomena classisme d'origen.
I el primer capítol serà la lluita a mort, sense presoners ni armisticis possibles, amb els crítics de Reagrupament.cat. Aquest corrent crític encara no ha entès segurament la naturalesa real del conflicte que plantegen: aquí no hi ha acord possible ni marge de maniobra per pactar. Està en joc l'essència mateixa del discurs d'ERC: tornar a les muntanyes o conquerir les ciutats. Una part d'aquest vot tornarà irremeiablement a CiU, si no ha tornat ja, i d'aquesta manera es reequilibraran les forces.
De tota manera la crisi d'ERC, que ha omplert de joia la federació nacionalista, no fa més que ajornar el seu propi debat intern. Mariano Rajoy i Josep Antoni Duran i Lleida ja han mogut fitxa. Les pitjors crisis són les que no es veuen. Un dia esclaten i, sense saber com, tot d'una ho canvien tot. Compte Mas, que t'estan fent el llit.
