Són moviments lents. Espasmòdics i soterrats. Però moviments al cap i a la fi en un dels partits centrals de Catalunya, el PSC. Governar Catalunya de l'única forma en la que ho pot fer en un termini raonable de temps (amb la resta de formacions d'esquerres) i que el PSOE ho faci a l'Estat s'ha mostrat en aquests darrers set anys com un repte massa difícil. I de la dificultat s'ha passat a la impossibilitat després d'una sentència del Tribunal Constitucional que fa perdre molts enters a ulls de la ciutadania el model d'Estat federal que sempre han defensat els socialistes catalans i del que asseguraven ser més o menys còmplices els socialistes espanyols.
El PSC no només pateix en els darrers anys una important fuga de talent (des de Pasqual Maragall a Ferran Mascarell o Antoni Castells) sinó que aquesta no s'està veient en cap cas rescabalada pel pes específic de les noves cares que es van incorporant al nucli dirigent del partit, ja siguin Laia Bonet, Rocío Martínez Sempere o Jaume Collboni, dirigents d'una nova fornada que, si bé no se sent hereva del sector catalanista tradicional, sí que ha covat un cert ressentiment cap al socialisme espanyol que també els fa sentir-se distants de Carme Chacón.
Només cal recordar, per exemple, la reflexió que se li va escapar a Collboni ja abans de la sentència del TC, i que va indignar a la seu central del PSOE al carrer Ferraz de Madrid, en el sentit que seria millor que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, no sovintegés massa la seva presència en campanya a Catalunya. Són montillistes' que veuen com el seu líder pot tenir els dies comptats a Palau si en els propers mesos no hi ha un revulsiu quasi miraculós.
La fugida endavant d'Antoni Castells, un dirigent que malgrat el seu alt perfil polític fins ara sempre s'ha negat a capitanejar fins les darreres conseqüències a nivell orgànic un sector catalanista que se n'ha fet un fart de demanar-li, és un moviment. Potser Castells només vol sortir de la política per la porta gran i no fer-ho després de les eleccions amb pocs honors. Però el cert és que el seu és un moviment. I en vindran més. D'Ernest Maragall, de Montserrat Tura, però també dels dirigents de Nou Cicle. I la nova saba montillista ja prepara l'endemà. Es posicionen per ser les cares del relleu. Un cop més, a Madrid els agafaran a contrapeu si intenten imposar el camí a seguir al socialisme català.
Però al PSC ja són majoria els que assumeixen que l'statu quo de les relacions amb el PSOE a Madrid, en uns anys com els que venen, ha de canviar i estan preocupats perquè si realment el dret a decidir és el que marca l'agenda política catalana la foto PSC-PP es convertirà en habitual al Parlament. Passi el que passi a les eleccions de la tardor tocarà, doncs, revisar els postulats i posar al dia l'ideari. I fer-ho a fons.
