Ha passat gairebé un any del límit marcat per l'Estatut per acordar el finançament i l'acord encara no s'ha produït. Ha estat un any de negociacions més aviat estranyes, amb un diàleg molt poc fluid entre els dos governs i una manca de transparència respecte els objectius d'un i altre govern.

Tot plegat ha provocat l'allunyament de la ciutadania d'un debat extraordinàriament important per a Catalunya i la sensació que, s'assoleixi la xifra que s'assoleixi, el resultat serà un fracàs.

El govern espanyol ha fet -i encara està fent- tot el possible per mantenir un model molt semblant a l'actual, respectant el repartiment de la caixa. Això voldria dir que els objectius catalans d'augmentar els ingressos per sobre dels 2.500 milions d'euros i el manteniment del principi d'ordinalitat són pràcticament impossibles de complir. La injecció de diners que fins ara ha ofert el govern espanyol a les comunitats augmentaria els recursos catalans en una xifra que ballaria entre els 1.500 milions i els 2.000 milions.

Amb tot, en els últims dies s'ha obert una nova possibilitat i és la d'una aportació extra a la Generalitat per les competències que altres comunitats no tenen com els Mossos d'Esquadra i les presons. Es tracta d'una via a explotar, però que també té els seus perills. Una mena de caixa B de l'Estat que serviria per garantir certa especificitat al model català, però sense sortir-se del model general, tal com preveia l'Estatut.

El finançament, doncs, s'ha convertit en un camp per a experts en què els ciutadans van absolutament perduts i seran incapaços de valorar si finalment hi ha un bon acord. L'actitud del govern, dels partits que en formen part i de l'oposició no ha estat la més convenient durant el procés. De la possible unitat del 9 d'agost passat s'ha passat a un enfrontament obert entre els diferents actors polítics, sense que ningú aclareixi del tot quin és el finançament necessari per a Catalunya.

Si la unitat ja era difícil fa un any, lluny de les eleccions, en aquests moments, a poc més d'un any perquè se celebrin comicis al Parlament, és una utopia. Caldrà, doncs, que el govern se la jugui sol amb el nou finançament.