Les eleccions de diumenge són importants per al catalanisme. Ho diu avui mateix, divendres, el president Pujol en una entrevista a El Periódico on deixa clar que un PSOE i un PP reforçats a Catalunya després del que ha sigut aquesta legislatura diria molt poc a favor del país.
Els socialistes, i més concretament Zapatero, van arribar a la presidència del govern gràcies a Catalunya i Zapatero lidera el PSOE gràcies al PSC però la seva relació amb el nostre país ha estat traumàtica. Ningú ha fet tant com els socialistes espanyols per acabar amb el tripartit català: Primer contra Pasqual Maragall i el seu projecte federalitzant per Espanya i després contra la voluntat del president Montilla de reeditar el tripartit. Quan li ha convingut, utilitzant a ERC i quan no a CiU. El PP, al seu torn, ha fet durant quatre anys un anticatalanisme ferotge amb temes com l'autogovern o la llengua.
El catalanisme polític, representat per CiU i ERC, s'hi juga el prestigi, part del seu patrimoni polític. No només una colla d'escons, un grup parlamentari o la capacitat per pressionar per desplegar un Estatut que va a pas de puça. La veritat és que ni CiU ni ERC han fet en aquesta legislatura massa mèrits polítics però seria un caprici que el nacionalisme es quedés a casa o optés pel vot en blanc en aquest moment històric. Els catalans no estem, encara, en condicions de prendre'ns luxes d'aquesta manera, més quan les enquestes denoten una mobilització notable en el cas del PP i prou alta en el cas dels socialistes.
Zapatero farà diumenge un bon resultat. Un resultat que, de ben segur, li permetrà fer el seu camí en solitari o, a molt estirar, acompanyat d'IU-ICV i el PNB, on el sector autonomista segueix prenent les decisions malgrat el lehendakari Ibarretxe. D'aquí que els grups catalans intentin tenir grups parlamentaris forts per poder plantar cara amb un mínim d'eficàcia a aquesta situació a les Corts. Amb CiU i ERC previsiblement fora de joc a Madrid, es pot començar a assajar, a les Corts, un front nacional dels dos partits per defensar els mínims del catalanisme. Els ponts volats durant anys per la tasca de dirigents com Duran i Lleida o Bargalló es poden començar a refer a 600 quilòmetres de Catalunya.
Però per això caldrà que el catalanisme, que ha pujat la pedra a dalt de la muntanya però ara que la pedra no cau (que l'autogovern no acaba a mig edificar la casa com li va passar a la Mancomunitat amb Primo de Rivera o a la Generalitat republicana amb el franquisme) no sap que fer-ne, tingui força per fer passos i prendre decisions. Un mal resultat del catalanisme, bé perquè les crides de vot útil del PSC (que cada cop té menys sentit) prenguin força en les properes hores o perquè una gran massa d'electors es quedin a casa, no farà res més que empitjorar les dinàmiques i alentir, encara més, l'alliberament nacional.
