No tot són els diners. I sinó vegin què està passant amb la sentència sobre l'Estatut del Tribunal Constitucional. s cert que Catalunya té un problema de diners, però la majoria dels nostres mals -que no tots- es resumeixen en un: Espanya. s l'Estat espanyol qui ens nega els diners que són nostres, però no és el més important que ens nega.
Espanya ens impedeix ser el que volem ser i aquí, a diferència del finançament, no hi ha negociació política.
Es pot negociar sobre quants diners recuperem dels que paguem en forma d'impostos a Madrid. 2.000 milions, 3.000 milions o 5.000 milions. La xifra és igual perquè el que compta és la clau de la caixa. Però amb el tema estatutari les coses són molt diferents. La classe política, que no els ciutadans del país, ja van fer una renúncia que encara els va sortir barata: la de permetre la gran retallada de l'Estatut al Congrés de Diputats. Però negar-nos el que volem ser, com des de 1714 fa sistemàticament l'Estat, és una via que ja no condueix enlloc.
Per tot plegat és molt important mantenir el pols amb el referèndum d'Arenys. Per fi CiU i ERC, amb el suport també d'ICV, han estat capaços d'entendre el valor simbòlic del que està succeint a la població del Maresme. Llàstima que sigui un acord a nivell local i no a nivell nacional. Però benvingut sigui aquesta primera entesa en defensa de la sobirania del país. Només el PSC, tot i que la sempre assenyada veu del conseller Castells digui el contrari, s'ha autoexclòs de la defensa del dret a decidir que té Catalunya. L'intent del govern espanyol d'anul·lar la consulta independentista en un dels nostres municipis no ha merescut cap resposta a nivell oficial ni des de la seu de Nicaragua ni des de la plaça Sant Jaume.
La resposta a la consulta independentista marca les pautes del que vindrà després de la sentència del Constitucional. CiU i ERC ja han deixat clar que no acceptaran que es toqui ni una sola coma i que tampoc volen cap reinterpretació del text. Les formacions nacionalistes, i menys a un any vista de les eleccions, no pensen transigir. La gran incògnita és què farà al PSC, que no es pot limitar a jugar el paper de l'ambigüitat. Montilla no pot seguir fent veure que no passa res mentre les institucions espanyoles fan i desfan amb el destí dels catalans.
