El president de la Generalitat va viure ahir un dia d'allò més contradictori. Com és costum des que el PSC governa a la Generalitat, José Montilla va participar en la celebració de l'aniversari de la Constitució al Congrés de Diputats. Enmig de la tempesta que està caient, la imatge de Montilla al costat dels presidents autonòmics -entre els quals hi destacava el lehendakari Patxi López- produïa un cert mal d'ulls. Igual que les jornades en què hi va participar el president Maragall o en les assistències de Jordi Pujol al dia de les forces armades, la presència de Montilla ahir a Madrid no fa sinó alimentar la seva contradicció personal.
Era Montilla -i així ho va vendre al PSC durant la campanya electoral- l'home cridat a firmar la pau entre Catalunya i Espanya. Deia l'argumentari socialista que Montilla, pel seu origen andalús i la seva influència dins del PSOE, aconseguiria el que no havia pogut fer Jordi Pujol en 23 anys i Maragall en tres. La realitat, però, és que el conflicte entre Catalunya i Espanya sobreviu fins i tot per sobre dels presidents autonomistes.
Montilla es troba que, tot i que no fa grans reivindicacions nacionals, des de Madrid es pretén igualment retallar-li les ales. El PSOE ha passat de veure amb recel que la sentència del Constitucional reinterpreti aspectes importants de l'Estatut a estar a favor d'una rebaixa considerable del text. Zapatero ha girat com un mitjó la seva suposada aposta per l'Espanya plural en aquesta segona legislatura. La crisi econòmica i la necessitat de trobar una línia coherent que li permeti presentar alguns rèdits al seu electorat d'esquerres, han fet que Catalunya hagi esdevingut una molèstia pel president espanyol, deixant que aflori la forta contradicció dels socialistes catalans.
El PSC es troba, doncs, en un carreró sense sortida. Per una banda es veu amb la necessitat de reivindicar un Estatut que sent, més que qualsevol altre partit, com a seu. I per l'altra, no és capaç de deixar de sostenir parlamentàriament el PSOE, que ha iniciat durant aquesta legislatura un seguit de mesures per tancar les reivindicacions dels territoris durant molt de temps, en el més pur estil Aznar. Així, doncs, Montilla, a menys d'un any de les eleccions, es troba atrapat en una contradicció que té difícil sortida. Si les coses continuen com ara, el xoc de trens serà inevitable i ni Montilla ni el PSC es poden permetre estar al mig de la col·lisió. O amb Espanya o amb Catalunya, aquesta és la qüestió.
