Estem estancats. Fa vuit dies que la campanya s’ha aturat fins que David Madí i José Zaragoza tanquin el calendari dels debats cara a cara entre Montilla i Mas. Tant xulejar els convergents que els socialistes no volien debatre, que els antics capitans els han retornat la provocació en forma de doble proposta, en català i en castellà; per Catalunya i per Espanya. I ara resulta que això és espanyolitzar els comicis.
Ho diuen els que ho mesuren tot en funció del pes que poden tenir a Madrid i els contesten els que només volen manar a Madrid. Llegir aquesta mena de comentaris de pati d’escola el mateix dia que morien el Guti i en Faulí resulta totalment descoratjador. Quin nivell més baix, quina incapacitat ha tingut aquest país per rellevar les classes dirigents de la Transició, especialment en els segons i tercers nivells dels partits, de les institucions, de les empreses i de les associacions.
El debat entre els directors de campanya sobre com s’han de fer el debat és la plenitud de l’autisme que envolta la política populista. Aquí es tracta de passar cada dia una píndola en forma de promesa electoral perquè els informatius de la ràdio televisió pública omplin el temps que els mateixos partits s’han autoassignat. Després vindran les lamentacions per la baixa participació i els escarafalls perquè la diferència de vots entre el primer i el segon classificat no és prou clara. Però la realitat és que plantejar les eleccions al Parlament com un duel a l’estil d’Alonso i Schummacher és una de les maneres més gratuïtes de fer el ridícul perquè el nostre autogovern no arriba ni a cursa de karts. Mentrestant, ara més que mai es porta el catalanisme de cap de setmana. El president Maragall dedica la tarda del diumenge a fer-se una foto amb el lehendakari abans de jugar un partit de costellada.
¿Se sap què ha fet el seu govern en matèria de seleccions nacionals? Una mica de falla valenciana a Macao i poca cosa més. Això sí, queda clar que el partit és reivindicatiu tot i que l’anunci polèmic hagi estat prohibit per un jutjat del Partit dels Ciutadans. Serà impossible ni tan sols saber els límits del nostre autogovern mentre no denunciem els límits de la democràcia espanyola.
El PP va portar la campanya contra l’Estatut a les escoles i ningú va dir res. Una iniciativa tan maldestre com l’anunci de les seleccions. El problema no és moral sinó l’asimetria entre les consideracions jurídiques dels actes del nacionalisme català i la dels actes del centralisme espanyol. Tot plegat no seria preocupant sinó perdéssim un llençol a cada bogada. A la gent –catalanista o no- l’importa un rave com volen debatre Montilla i Mas. Està cansada de fer partits de costellada, ara ja contra adversaris tan desgraciats com nosaltres. I a sobre té mala consciència perquè de tant en tant fem el ridícul amb condemna judicial. Qui, quan i a on estaria disposat a debatre d’aquests temes?
