No queda més remi que guanyar el partit. El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, està demostrant que ell no vol negociar. "O accepteu el que proposem, que és fins on em deixa Chaves, o seguim amb el mateix sistema". Aquest sembla que és el missatge que l'autoproclamat defensor de l'Espanya plural està donant a Catalunya. Per tant queda clarque aquest partit o es guanya o es perd. D'empat no n'hi haurà.
Per tot plegat, aconseguit el consens a Catalunya entre els principals partits, ara és hora de plantejar-se l'estratègia a Madrid. És com una eliminatòria de Champions en què es juga la tornada en un camp molt hostil i venint d'una victòria molt justa al partit de casa. L'estratègia ha de ser completament oposada a la negociació de l'Estatut. En tot aquell procés tots els partits catalans van sortir a la defensiva -disposats a encaixar gols- i ot plegat va acabar com el rosari de l'Aurora.L'estratègia a Madrid ha de ser des del principi anar a l'atac. Només si els socialistes espanyols senten que Catalunya els pot fer mal les possibilitats de tenir un millor finançament seran reals. La primera oportunitat serà durant les negociacions dels Pressupostos Generals de l'Estat. Zapatero sap que necessita del suport d'almenys dos dels tres partits catalans. Sense els vots de CiU o els del PSC és pràcticament impossible que Solbes pugui tirar endavant els primers comptes públics de la segona legislatura ZP.
Amb aquesta panorama relativament favorable, els partits catalans ho tenen bé per repetir els pactes que han assolit a Catalunya. Qui té la clau de tot plegat és el PSC que ha de ser capaç de trencar d'una vegada amb el PSOE. Si és cert que són dos partits diferents, Montilla ha de ser capaç de posar per davant els interessos de Catalunya per davant del PSOE. Serà la prova del nou dels socialistes catalans. Fins ara, les declaracions de tots els dirigents socialistes catalans, excepte Antoni Castells, han estat calculadament ambigües.
Amb tot, els socialistes no poden fer el pas sols. I és necessari que tan Esquerra com CiU es comportin amb sentit d'Estat -català, evidentment- per pressionar quan calgui al PSC, però també acceptant certes ambigüitats. Cal, doncs, que els partits catalans s'asseguin a plantejar una estrategia conjunta, sense fissures, i a prova de les temptacions de pactes unilaterals amb el PSOE. Només així guanyarem un bon finançament o obtindrem una derrota digna.
