Catalunya ha viscut la seva Diada nacional en un clima de temor i desconcert. El finançament ha estat l'eix central dels discursos i les movilitzacions, tant de les institucions com dels partits polítics amb representació parlamentària. L'amarga experiència de l'Estatut, que va acabar amb un text retallat i ple d'ambiguetats que no va satisfer a la majoria de nacionalistes i va registrar una baixa participació al referèndum per sancionar-lo, plana en el debat del finançament. El front comú dels partits catalans no s'acaba de concretar i Montilla està espantat davant l'escenari d'un despenjament de CiU o un no acord si Solbes no recula en la duresa de les seves posicions, que l'ha dut a afirmar que si no hi ha acord ell imposarà un model. Per això el president intenta ara situar-se en un discurs a mig camí entre l'exigència pel compliment estricte de l'Estatut (el seu discurs del 20 de juliol en la cloenda del congrés del PSC) i l'administració de dosis de realisme en forma de peticions de flexibilitat i donant a entendre que la solidaritat de Catalunya no es podrà limitar tant com caldria.El president ha posat en alerta a CiU i ERC, que temen que rebaixi el llistó per evitar el xoc de trens amb Zapatero i el PSOE. Montilla té uns principis bàsics i ferms però també és conscient que en les darreres setmanes ell i Castells potser han anat més lluny del que el socialisme espanyol, gens disposat a assumir tesis netament federals, pot assumir i per això estan mirant de rebaixar la tensió. El president crida a la calma i el conseller duu dies desapareguts dels mitjans de comunicació.CiU i ERC estan obligades a marcar al PSC. Però tenen assumit que ho han de fer des de la responsabilitat perquè el president és qui té la capacitat política d'aconseguir el millor acord i només unida Catalunya podrà afrontar amb garanties aquesta batalla i les que vindran. Els republicans són els que ho tenen més clar, conscients de fins a quin punt un mal acord se'ls pot girar en contra en unes eleccions. Esquerra actua com a agents proigualtat i aquest va ser el lema de la seva manifestació, que va assolir un grau de participació notable. I és que les manifestacions de la tarda van tenir un èxit important tot i el pont, la por a un nou fracàs i el desànim del catalanisme en els darrers mesos. La marxa convocada per Sobirania i Progrés amb el suport d'una quarantena d'entitats cíviques, esportives, sindicals i culturals va permetre que els que no se senten còmodes manifestant-se amb els partits polítics (que tradicionalment eren els protagonistes de l'11 sortisin al carrer per demanar un estat propi. El catalanisme cada cop es sobiranitza més i la prova és la manifestació de l'11, on les entitats demanaven sense embuts un estat propi per garantir la supervivència de la nació catalana i el benestar dels seus habitants.
