"El país necessita un sacseig". Aquesta era la recepta que el nou portaveu de Convergència i Unió al Parlament, Oriol Pujol, feia sobre l'actual crisi que pateix Catalunya en una entrevista al diari Avui. Pujol estenia a l'anàlisi del desconcert que també viu la federació nacionalista. En un to força autocrític, ell afirmava que cal "fer un diagnòstic precís sobre la política, l'estructura econòmica, l'estructura associativa i la cultura" amb l'objectiu d'acostar els partits a la gent.
Sens dubte, el diagnòstic de Pujol, del qual els que el coneixen de prop diuen que té una bona visió estratègica, sembla força encertat. Sense anar més lluny va ser una de les conclusions que van sorgir del debat de dissabte a l'Òmnium Cultural. Especialment encertat va estar el politòleg Ferran Requejo que va acusar els partits de tenir estratègies antiquades.
En aquest context és on prenen força les paraules d'Oriol Pujol. El del nou discurs que estan fent les generacions joves dels partits sobiranistes, que són molt conscients que el fracàs de la via estatutària està passant factura als dirigents dels seus partits. Artur Mas, tot i guanyar les últimes eleccions catalanes, és víctima del pacte estatutari amb Zapatero. És difícil que l'actual líder de CiU es pugui desempallegar mai d'aquesta rèmora, si no és que el 20 de novembre sorprèn a propis i estranys i aposta obertament per un sobiranisme de via ampla. Encara pitjor ho té el candidat de CiU a les generals, Josep Antoni Duran i Lleida, que a les seves indissimulades ganes de ser ministre hi ha afegit les últimes declaracions en contra de l'independentisme.
Tampoc els actuals dirigents d'Esquerra tenen fàcil desempallegar-se del seu pactisme tàctic. Tot i que assegurin per activa i per passiva que el pacte amb el PSC és una estació necessària cap a la independència, a Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós cada dia els costa més justificar un govern que fins un any i dos mesos després del començament de la crisi de Rodalies no ha començat a aixecar la veu contra l'executiu espanyol. No es pot oblidar que durant els primers dos anys de la legislatura espanyola, ERC va donar suport ple al govern Zapatero, amb votació d'investidura i pressupostos inclosa. Malgrat la rectificació de l'estratègia que es va produir en la Conferència Nacional del mes passat, fins les eleccions de març no sabrem si Carod i Puigcercós continuen pagant la factura d'aquest xec en blanc a Zapatero.
Els moviments de fons de la política catalana, doncs, seran importants en els pròxims mesos. Del 20 de novembre al 9 de març, data de les eleccions espanyoles, començarem a saber si els actuals líders dels partits encara estaran en condicions de sacsejar el país. Si les opcions sobiranistes no treuen un bon resultat, com podran impedir l'eclosió de la nova fornada?
