L'Onze de Setembre va discòrrer segons el previst. La classe política catalana està preocupada per la inestabilitat que implica la gran incògnita que pesa sobre la sentència de l'Estatut al Tribunal Constitucional i els partits del Govern hi afegeixen que, malgrat que sobre el paper
la negociació del finançament va ser un èxit, no són capaços de rendabilitzar-lo de forma col·lectiva. Així ho va evidenciar una enquesta del diari Público que previa una important davallada d'Esquerra mlagrat que encara queda més d'un any per les eleccions i pot passar de tot.
A aquest clima polític s'hi van afegir una sèrie d'incidents en el matí de la Diada, el seu tram més institucional, que van avergonyir bona part del país. L'espectacle dantesc dels xiulets a les ofrenes a Rafael de Casanova i la xiulada a la cantant israeliana Noa van encendre algunes llums d'alarma. Caldrà veure quines solucions es prenen de cara al proper any per evitar situacions d'aquest tipus.
Però la gran sensació del dia va ser la manifestació independentista de la tarda, que va encapçalar Joan Laporta. La marxa, organitzada per Sobirania i Progrés i altres entitats independentistes, és el segon any que se celebra i de nou va permetre manifestar-se sense fer-ho darrera les sigles d'un partit polític a milers d'independentistes. L'èxit de la manifestació, que no es pot afirmar que fos en detriment de les ja habituals d'Esquerra i l'independentisme extraparlamentari, constata que cada cop són més els ciutadans que s'allunyen dels partits tradicionals i busquen nous referents.
Això és el que explica també l'èxit de Joan Laporta, que es va erigir en estrella de la Diada. El president del Barça, que enguany acaba el seu mandat, té ganes d'entrar en política. Se sent cridat a fer-ho però no troba cap partit del seu gust i crear un partit del no res és d'allò més difícil, tal i com estan constatant Joan Carretero i el seu Reagrupament.cat ara que l'entorn mediàtic de Convergència ha comprovat que la seva intenció no passava per fer la guitza a la direcció d'Esquerra sense més objectius.
Entre la classe política actual hi ha certa preocupació. Hi és a ERC i hi és a CiU. Els primers perquè veuen que l'independentisme els desborda i que les seves dificultats per explicar i rendibilitzar el tripartit han acabat deixant més independentistes fora que dins de la seva formació. I a CDC saben que la bossa de vot independentista a la que poden aspirar és gran però pesa encara més la força de Duran i Unió i dels serctors més moderats de Convergència, que s'esfereixen cada cop que Mas s'escora cap al sobiranisme. I el PSC no és aliè perquè cada gesticulació catalanista desgasta la seva imatge a Madrid i posa en entredit la seva influència al PSOE. Així les coses caldrà esperar però és evident que la figura de Laporta, si ho vol, pot tenir alguna cosa a dir. Si més no, en el camp de la dreta independentista.
