Hi ha una determinada Catalunya interessada en establir una simetria entre el catalanisme i el fenomen de Ciutadans. Els autors intel·lectuals d’aquesta falsa dicotomia són els mateixos que en veu alta o a cau d’orella han donat suport a l’aparició del nou partit que ha aconseguit entrar al Parlament. Determinades actituds clàssiques del catalanisme, especialment en la seva dimensió sobiranista, que tendeixen a l’altisonància verbal i a la gesticulació de carrer, serveixen als neofeixistes espanyols d’excusa per establir aquesta perversa fractura en la societat catalana. Hi ha qui no s’està de dir que les actituds d’ERC i dels sectors sobiranistes de CiU són els culpables del naixement i del creixement de Ciutadans. Per això escenes com les de la manifestació de dissabte a la plaça Sant Jaume o d’algunes webs apòcrifes respecte la personalitat del futur president Montilla no ens convenen en absolut.
Per combatre aquest perill cal, primer de tot, un cert rearmament intel·lectual. La primera cosa que cal dir és que Ciutadans no és el resultat en cap cas dels errors, molts, del catalanisme des de la seva fundació. El catalanisme sempre ha estat democràtic, pacífic, integrador i gradualista. Mai des del catalanisme s’han inspirat moviments de caire redemptorista, ni populista ni molt menys intervencionista. Fins i tot el comunisme català ha estat, des del POUM fins al Guti, a l’avantguarda del marxisme que no ha volgut transformar la societat des de l’Estat sinó més aviat el contrari. Això no vol dir que el catalanisme no hagi tingut els seus episodis negres, des del 6 d’octubre i les txeques fins a algunes aventures lligades a la violència terrorista. Però mai han estat el nucli, ni molt menys el motor de la força política del catalanisme. No crec que Ciutadans pugui presentar un full de serveis a la democràcia tant net com aquest, més aviat el contrari. L’estratègia de la victimització té un recorregut curt i no pot significar en cap cas convertir les inquietuds, en la majoria de casos benintencionades, de 90.000 ciutadans en l’epicentre de la nostra vida política com ja han fet en els últims dies alguns diaris que tenen una tradició tan fosca com la dels seus nous apadrinats i com intenta l’elit intel•lectual i econòmica que utilitza el desconcert dels sectors populars per conformar un moviment aparentment interclassista però essencialment oligàrquic i espanyolista.
Ciutadans és un fenomen que cal situar en l’estela del populisme que travessa la política europea en les últimes dècades. És una reacció que aprofita les escletxes del sistema democràtic per destruir-lo des de dins i que basa la seva força en l’habitual autisme dels aparells dels partits polítics. Per això, des del catalanisme cívic no es poden abonar en cap cas les actituds histriòniques davant de la fractura oberta en el sistema de partits catalanistes. Les manifestacions contra un pacte de govern, tant legítim com discutible, no fan altra cosa que abonar els intents de situar el catalanisme polític, i molt especialment el sobiranisme, tant lluny de la centralitat social com ho estan els Ciutadans. Aquesta mena de trampes no estan a l’alçada de la maduresa que ha demostrat la societat catalana en episodis passats i presents que van des del cop d’Estat de 1981 a les tribulacions i mentides que han envoltat el debat de l’Estatut al Congrés de Diputats.
El catalanisme té un full de serveis democràtics al país que no es pot esborrar convertint en categoria alguns episodis anecdòtics del passat o del present. Catalunya és i vol ser un sol poble, gràcies entre altres coses a la immersió lingüística que alguns qüestionen per servir als seus interessos més perversos.