La situació interna que aquesta setmana s'ha desfermat a Esquerra era previsible. S'esperava que Carod-Rovira i Puigcercós encetessin, a partir del 9 de març, la seva pugna per liderar el projecte independentista. Des de l'any 2000 la convivència entre els dos líders republicans havia esdevingut tensa. I es pot afirmar que des de 2004 no és positiva. Quan han aparegut junts ha estat de forma postissa i forçats per les circumstàncies polítiques. Un i altre s'han suportat i han anat ajornant la seva batalla, bàsicament per les urgències electorals i les successives crisis del tripartit, que no permetien plantejar-se lideratges interns amb tranquil·litat. Ara, sense eleccions a la vista i després dels mals resultats del 9 de març les coses s'han accelerat i radicalitzat a banda i banda.
Els republicans han avançat el seu congrés al juny i Carod i Puigcercós, que per ara comparteixen el compromís amb el govern de José Montilla, no amaguen que volen liderar el partit i ser candidats a les eleccions del 2010. El vicepresident del govern perquè creu que no ha acabat la seva obra i que encara té molt a dir en la política catalana i el secretari general del partit perquè considera que, després dels mals resultats electorals i de 12 anys de Carod com a cap de cartell, ha arribat la seva hora. L'entesa entre l'un i l'altre sembla difícil perquè els respectius entorns no estan disposats a acceptar marxes enrera en una batalla que, diguin el que diguin, té poc d'ideològica i molt de personal. Si més no, no hi haurà reculada fins uns dies abans que els militants republicans hagin de triar qui és secretari general i qui president. Ara per ara, un i altre volen optar a la presidència del partit.
El més preocupant, a banda de l'enfrontament entre els dos líders, és que cap dels dos no sembla disposat a fer una autocrítica seriosa del que va passar el 9-M. Puigcercós es refugia en dir que els resultats de 2004 a les espanyoles, quan Carod va obtenir 8 escons, van ser un sufflé. Per contra, el president del partit recorda que, en qualsevol cas, Esquerra està molt millor que quan ell hi va arribar o quan va accedir a la secretaria general el 1996.
Carod i Puigcercós tampoc estan diposats a assumir el trencament de dos clixés. El primer es que el lideratge de Carod ja no és tan sòlid com ho era de portes enfora. Ell ja no és l'home de moda de la política catalana. El vicepresident de la Generalitat ha perdut en els darrers anys el suport d'intellectuals i personalitats que li donaven suport. Un manifest del tipus ‘Carod President' com el que es va signar al 2003 seria ara impossible i, de fet, ja ho va ser a les eleccions de 2006. Ha patit, per tant, un desgast que ha anat acompanyat de la consolidació de la imatge de Joan Puigcercós, que ha aparegut, sobre tot en àmbits econòmics i a Madrid, com un dirigent capaç i seriós. Malgrat tot, Carod segueix sense voler assumir aquesta realitat. El segon clixé es que Puigcercós i els seus ja no tenen el control del partit que exercien fa uns anys, quan dominaven tota l'estructura de quadres i dirigents territorials. La forma de fer, sovint maldestre, de l'aparell ha fet que Carod hagi sumat adeptes en algunes comarques mentre una massa heterogènia i incontrolable de nous militants entrava al partit. A més, Puigcercós ha vist com Uriel Bertran i Joan Carretero, dirigents fins fa poc sota la seva òrbita, van per lliure i fan campanya oberta contra ell. Al secretari general i els seus fidels del carrer Calàbria els costa assumir-ho i adaptar-s'hi.
Acceptar, per part de Carod i de Puigcercós, el trencament d'aquests clixés podria ajudar a trobar una sortida raonable i raonada a la crisi interna que viu el partit. Un atzucac que si no es resol de forma assenyada pot desfer la feina feta durant 12 anys per aquest tàndem.
