Esquerra ha tancat el seu procés congressual. Ho ha fet de la pitjor manera que ho podia fer, sense unitat i evidenciant un fort clima de divisió al si d’un partit que va començar fa dos anys una deriva electoral que, de moment, no hi ha perspectiva d’aturar. Al final, els quatre sectors que han quedat configurats a la formació independentista han estat incapaços de posar-se d’acord per ser als òrgans de direcció de forma unitària. Puigcercós, empès pel seu entorn, ha actuat amb molta duresa amb Carod i els seus. En veure que no podria comptar amb Carretero va decidir tirar pel dret i renunciar al suport del sector d’Ernest Benach i Carod.
Els afins al vicepresident mai van creure que el nou president del partit acabés fent realitat l’amenaça de prescindir d’ells després d’haver estat convivint des de l’any 1996.
Esquerra inicia, a partir d’ara, una nova etapa. El nou líder del partit, Joan Puigcercós, s’ho ha jugat al tot o res. De moment no ha estat capaç de sumar i, a més, ha perdut pel camí a Xavier Vendrell, sense el qui no s’explica l’Esquerra actual i sense qui Puigcercós no seria ara president del partit. Vendrell ha estat víctima de les ganes d’alguns de desfogar-se, de les seves formes i del personatge que la premsa ha creat d’ell i al qual ha estat permeable bona part de la militància.
La nova executiva d’Esquerra té per davant una tasca complicada perquè no sembla fàcil que en un any es tanquin ferides i s’acabin integrant la resta de sensibilitats tal i com pretén Puigcercós. Serà, això sí, una direcció cohesionada i capaç de donar resposta als desafiaments que es vagin plantejant. Una executiva feta de pedaços i sense veritable esperit de consens tampoc hauria estat una bona solució per afrontar reptes. Tenen un vot de confiança que caldrà veure com gestionen. Altra cosa és la situació en què queda Carod. Puigcercós controlarà el partit. Ho farà sol però el vicepresident català manté intactes les seves possibilitats de cara a les primàries. Encara no ha dit l’última paraula i no sembla en disposició de tirar la tovallola malgrat que, difícilment, pot optar el 2010 a ser candidat amb un mínim de garanties si el partit no li dóna suport. Caldrà, doncs, refer ponts entre sectors si els independentistes volen anar a les urnes amb un mínim de garantia.
El consens generat entorn la ponència és una bona notícia, com també l’actitud col•laboradora que en aquest congrés han tingut tant el Reagrupament de Joan Carretero com l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran, que han estat capaços de fer acords amb Carod per assumptes com el consell nacional o amb els afins de Puigcercós per la ponència. En els propers mesos es veurà si la guerra es va apagant a ERC i Carod pot treballar amb tranquil·litat des del govern o la inestabilitat s’apodera de la formació.
