Passats cinc anys de la formulació del primer tripartit, el balanç de l'aposta estratègica d'Esquerra no massa positiu. La bossa de vots provinents de les bases del PSC, que el dirigents republicans pretenien caçar precisament amb el pacte amb els socialistes, no ha estat tal. De fet, el desgast del partit -sobretot des de la formació del segon pacte amb PSC i ICV- és notable i l'electorat del partit està més aviat desmobilitzat.
s veritat que la direcció del partit pot argumentar que factors externs, com la pressió, assetjament en ocasions, mediàtica han contribuït a donar una imatge molt negativa dels republicans. També les crisis internes han minvat la capacitat del partit per influir en determinats moments decisius, com el del referèndum de l'Estatut. Però també és veritat que l'aposta del pacte d'esquerres no ha tingut l'èxit esperat. El PSC no ha resultat ser el partit que els republicans esperaven i mai ha posat els interessos de Catalunya per davant dels del PSOE. Ni desplegament de l'Estatut ni nou sistema de finançament amb un govern suposadament amic a Madrid.
Per tot plegat, Esquerra ja ha iniciat un canvi d'estratègia, que la direcció del partit porta dissenyant fa temps. Primer va ser l'intent de fer una llista conjunta amb CiU a les europees, que no va reeixir perquè la federació nacionalista no estava disposada a regalar als republicans el retorn a l'equidistància que tan bon resultat els va donar a les eleccions al Parlament de 2003.
Però l'aposta per canviar l'estratègia sembla que va de debò. s en aquest sentit que cal valorar el nomenament d'Oriol Junqueras com a candidat a les eleccions europees. Amb aquesta decisió Esquerra aconsegueix dues objectius. D'una banda respon intel·ligentment al repte convergent de presentar un candidat netament sobiranista i independent. El perfil de Junqueras és molt semblant al de Tremosa i té l'avantatge de ser més conegut entre l'electorat fronterer entre CiU i ERC.
En segon lloc, el candidat reflecteix perfectament aquest canvi d'orientació d'Esquerra. Junqueras ha estat força crític, almenys a nivell intern, amb el segon tripartit i, més en concret, amb la manca de perfil que li ha faltat a Esquerra en aquesta segona legislatura. Tampoc es pot oblidar l'efecte intern que suposa el nomenament de Junqueras. Tot i ser un independent té un fort ascendent sobre els corrents crítics, tant l'Esquerra Independenstita d'Uriel Bertran com el Reagrupament de Joan Carretero, i manté bones relacions amb l'aparell del partit i el sector carodista.
La principal virtut de Junqueras és, doncs, que ni s'ha alienat internament ni públicament ha justificat mai el tripartit. Un bon reclam per motivar el desencisat votant republicà i lluitar de tu a tu amb Convergència per l'electorat fronterer.
