Els catalanistes són una espècie en extinció dins del PSC. Han passat ja dues setmanes des que el conseller Castells va anunciar la seva intenció de no repetir a les llistes al Parlament i res s'ha mogut al carrer Nicaragua. Molt de respecte per la decisió del conseller d'Economia, però cap dels seus companys de partit s'ha mullat com ho va fer Castells fa uns dies posicionant-se en contra del PSOE.
L'anomenat sector catalanista és a dia d'avui el record del que hagués pogut ser i ja mai serà. L'última a parlar ha estat la titular de Justícia, Montserrat Tura, per tornar a defensar la necessitat d'una Espanya federal. Com a mínim de curiós s'ha de qualificar aquesta obsessió que tenen pel federalisme determinats dirigents del PSC que des de fa anys ja saben que prediquen al desert quan es dirigeixen al PSOE en aquests termes.
Tampoc s'ha prodigat gaire en declaracions el conseller Maragall, que des que va escriure l'article a La Vanguardia qüestionant la cohesió i els objectius del tripartit no ha obert boca. Els dos germans Maragall exemplifiquen com ningú el que ha passat al PSC en els darrers anys. Personatges incòmodes tots dos, tant per la seva manera impulsiva d'actuar com per la seva visió de les relacions amb el PSOE, han estat allunyats de la presa de decisió d'un partit que viu en una estranya simbiosi amb el PSOE.
Tampoc discuteix la línia oficial el conseller Nadal. S'equivoca qui el posi al mateix sac que Tura, Castells o Obiols. Nadal només pertany a un sector, el seu. Més que catalanista cal definir-lo com a pragmàtic. L'exalcalde de Girona ha mantingut molt bones relacions amb el president Montilla des que en el Congrés de Sitges l'anomenat sector serbi va fer-se amb el poder del partit. Des de llavors, Nadal s'ha mantingut fidel a un pacte no escrit amb Montilla. Autonomia per fer i desfer a Girona i capacitat d'influència dins el govern a canvi de no discutir l'estratègia de fons del president del partit i ara de la Generalitat.
Tot plegat indica, doncs, que el conseller Castells s'ha quedat sol. Tampoc res fa pensar que un mal resultat a les eleccions canviï les coses. Els pocs dirigents sorgits de la base del PSC s'assemblen més aviat als Chacón o Corbacho que no pas als Nadal, Tura o Maragall, condemnats a sobreviure abans de l'extinció definitiva.
