El dia més important d’aquest procés electoral no és l’1 de novembre sinó el 2. Artur Mas va guanyar les eleccions del 16 de novembre de 2003 i va perdre el govern la matinada del 17. Ara li podria passar el mateix, a ell o a Montilla. L’agressivitat del Confidencial Cat no ajuda gaire a la necessitat que té CiU de fer amics per fer Mas president si finalment queda per davant com diuen fins i tot les enquestes de l’actual govern. Com tampoc ajuda gaire a la reedició del tripartit la displicència de Montilla amb els antics socis de Maragall en temes tan nacionals com ecològics.
Vistes les enquestes i l’apatia general de la societat catalana, els partits haurien de dedicar els principals esforços de la campanya a preparar el dia després de les eleccions. Les coses s’estan posant d’una manera que podem quedar de nou empantanegats durant una llarga temporada, almenys fins que arribin les eleccions espanyoles. Per molts esforços retòrics que facin, els partits demostren en la seva actuació quotidiana que el poder de veritat encara està a Madrid i és en funció de com es reparteix a la capital que l’administren a Catalunya.
El PP ho accepta per raons ideològiques, el PSC i ICV per motivacions estratègiques i CiU i ERC per pur tacticisme. Però la realitat és que els nostres polítics faran com els nostres empresaris, sindicalistes, bisbes, esportistes, periodistes i científics: miraran què passa a Madrid abans de fer res a Catalunya. En aquestes circumstàncies, la campanya no aportarà possiblement grans novetats perquè ningú voldrà prendre compromisos que el lliguin de mans de cara als pactes possiblement inevitables. Fa la impressió que l’equip de Mas està disposat a fer qualsevol cosa perquè Montilla i Carod revelin abans del dia de les eleccions les seves veritables intencions respecte els pactes. Però els socialistes aquesta vegada ho han deixat tot en mans de l’error del contrari. La seva passivitat només s’entén per la peculiar personalitat del seu candidat que sempre guarda silenci fins a l'últim minut. Fa la impressió que vulguin deixar assaborir la victòria a CiU durant la campanya per després trencar el silenci amb la seva política de pactes. Carod i els seus segueixen fidels a la seva tradició i van a la seva encara que aquesta vegada passar per alt certs debats pot resultar menys efectiu perquè han perdut la frescor de fa tres anys.
Les campanyes més clares són ara per ara les del PP i ICV. Ells són els únics que parlen amb veu alta dels pactes que pensen fer i, sobretot, dels que volen impedir. Paradoxes de la vida, el triangle de les Bermudes que formen els tres grans permet als petits reclamar el vot útil per a ells, una circumstància ben atípica que mereixerà ser estudiada en les càtedres de ciència política. Mentrestant, des de Madrid s’ho miren amb una certa distància. Curiosament per Mariano Rajoy la millor cosa que podria passar seria una reedició del tripartit i per Zapatero el millor seria que guanyés CiU amb prou marge per no haver d’enfrontar-se amb el PSC. Desigs inconfessables davant dels seus candidats a Catalunya. Però el tauler català de la política catalana és hores d’ara molt més clar que el tauler espanyol de la política catalana. Sort que tenim un Estatut que ens converteix en el territori sense Estat amb més poder d’Europa. Es veu que ara els Estats ni gestionen el seu aeroport ni elegeixen els seus governs pensant només en el benestar dels seus ciutadans.
