Res de nou a la campanya. Els partits han decidit que ja no els interessa ni el programa electoral ni les propostes constructives. Fins i tot, en l'última setmana han deixat enrere les propostes tipus subhasta que venien practicant des de Nadal. Almenys ja no maregen l'electorat prometent més places de guarderia, més policies o falsos xecs en blanc. Tant els partits espanyols com els catalans ha decidit tornar a la coneguda forma de desqualificació de l'adversari amb un únic objectiu entre cella i cella, mobilitzar un electorat propi cada vegada més mandrós d'acudir a les urnes per renovar un statu quo polític cada vegada més allunyat de la societat.
Així durant aquest últims set dies han reaparegut en campanya arguments i personatges que feia temps que estaven amagats a l'armari. A la banda socialista, un PSC espantat per treure un mal resultat ha convidat Felipe González a passejar-se per l'Hospitalet de Llobregat per veure si el seu votant tradicional agafa la trempera necessària perquè el 9 de març visiti els col·legis electorals. A Can Montilla són conscients que Zapatero té tanta credibilitat a Catalunya com Ronaldinho al Camp Nou. Masses decepcions en tant poc temps. I el nerviosisme creix perquè el PSC necessita que la victòria de Zapatero a Espanya, que segons diuen les enquestes serà clara, es fonamenti, igual que el 2004, a Catalunya. I tot això per què? Doncs probablement perquè si el PSC perd diputats tindrà menys força a l'hora d'exigir a Zapatero mantenir el tripartit.
I és que precisament, aquesta setmana CiU també ha tret del calaix el mateix argument utilitzat fa quatre anys. Si el PSOE ens necessita -diuen els convergents- que comenci a exigir eleccions avançades a Catalunya perquè recuperem la Generalitat. El número dos convergent a la candidatura per al Congrés, Pere Macias, va aprofitar l'abscència de Duran, partidari d'entrar al govern espanyol sense contraprestacions a Catalunya, per esbombar que Montilla "està nerviós" perquè el 9 de març pot perdre la cadira de Palau. Però igual que la presència de González, aquest argument electoral demostra una debilitat: la manca de capacitat i imaginació per presentar un projecte que illusioni l'electorat.
Però dubtes sobre l'estratègia convergent a banda, què hi ha de cert en l'especulació de Macias. El PSOE sembla disposat a canviar la Generalitat per una majoria parlamentària estable. Però CiU s'equivoca de pregunta. La resposta no està al carrer Ferraz de Madrid, sinó al carrer Nicaragua de Barcelona. I la pregunta és: Què farà el PSC, que ja ha demostrat que la seva prioritat és que Zapatero pugui seguir a la Moncloa, si això implica el sacrifici polític del seu líder, José Montilla?
