No sabem quina sentència emetrà el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, però sí que sabem quina no serà. I no serà una sentència que deixi immaculats els principis de l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català. I, en tot cas, sabem que continuarem en aquesta mena de purgatori espanyol de les ànimes durant uns quants anys més, si no hi posem remei.
Si les principals agències financeres internacionals han abaixat els ràtings de qualitat del deute espanyol, hi hauria d'haver un organisme que qualifiqués també la qualitat democràtica de l'estat de dret espanyol. I és que la inseguretat jurídica en què viu Catalunya és, alhora, insostenible i inadmissible.
Per desgràcia a alguns això no ens ve de nou. Sobta, però, que a Catalunya hi ha qui encara no pensi que l'únic pla B possible per a Catalunya és el que proposava divendres el Col·lectiu Joan Creixell en aquest mateix diari. Les mostres de voluntat separatista que ha donat l'Estat espanyol són incomptables des que Catalunya va fer una oferta generosa d'entesa cordial el 30 de setembre de 2005. Aquell no era una text independentista ni sobiranista, ni tan sols exigia un canvi de la Constitució o una reforma de model d'Estat. Com a resposta, en canvi, els catalans hem rebut insults, difamacions, boicots i, sobretot, un menyspreu polític que ha acabat primer amb la retallada del text al Congrés de Diputats i després amb aquesta indefinició mal intencionada.
Per tot plegat sorprèn la tènue reacció de tots els partits catalans i l'absència d'un Pla B. Començant pel president Montilla, cap polític sembla tenir clara l'estratègia a seguir a partir d'ara. El problema és que els discursos tàctics que s'han fet fins ara no serveixen. El Tribunal Constitucional no discuteix si un article s'ajusta o no a la Constitució sinó que posa en dubte la capacitat Catalunya com a poble de decidir fins i tot per sota del marc constitucional. s a dir, que anul·la la poca sobirania que tenen les nostres institucions dins l'Espanya autonòmica.
Per això, la unitat proposada pel president Montilla no ha de ser una finalitat en si mateixa, sinó una manera de trobar una resposta contundent i a l'alçada de les circumstàncies. s evident que per una persona que creu en Espanya és difícil prendre decisions contundents, que han d'anar molt més enllà de reclamar la renovació del Tribunal Constitucional. Sobretot perquè que siguin nous jutges els qui determinin la constitucionalitat de l'Estatut no és garantia de cap sentència favorable als interessos de Catalunya.
També a CiU la no sentència d'aquesta setmana l'agafa amb el peu canviat. Per les finestres del l'edifici del carrer Còrsega ja no es veu res més que les eleccions i tot el que pugui distreure el personal es veu com un risc innecessari. Recusar als magistrats tampoc sembla una bona opció a hores d'ara perquè acabarà allargant encara més el període de decisió.
De fet, la proximitat del procés electoral fa que difícilment el consens vagi més enllà d'alguna foto i un compromís poc concret. Ni Montilla està disposat a traspassar els límits mentals i nacionals del PSC, ni Mas li donarà prou marge de maniobra perquè ho faci. I és que en realitat el Pla B de tots dos passa per governar després de les eleccions.
