Després de set anys al govern, Esquerra i el seu president i candidat Joan Puigcercós afronten a la tardor unes eleccions difícils. Els republicans han tingut un paper clau en l'avenç de les tesis independentistes i, en aquesta segona legislatura, han dut a terme una gestió al Govern que ha aconseguit un alt grau de compliment dels objectius que, al 2006, es van marcar. Amb 21 diputats sobre 135, els èxits en la llei del cine, la de consultes, la d'acollida o les delegacions a l'exterior han compensat iniciatives més discretes com la llei de vegueries o la impossibilitat de desenvolupar un operador de telecomunicacions nacional propi.
Però els continus dubtes i titubejos de la direcció entorn l'encert o no de pactar amb els socialistes l'any 2003 ha fet que l'aliança amb un partit autonomista com el PSC, ja de per si prou difícil de digerir, hagi esdevingut un element de desgast a ulls dels electors que en anteriors convocatòries van fer confiança als republicans. I ERC tampoc s'escapa de la duresa d'una crisi econòmica implacable amb qualsevol executiu.
Aquest inevitable desgast -"els nostres no hi ha forma que assumeixin el tripartit, però tampoc aplaudirien un pacte amb CiU", admeten ja fa mesos els dirigents d'Esquerra- ha tingut conseqüències internes. D'una important dissidència al si del partit (animada pels entorns mediàtics de la federació nacionalista i pel caràcter inconformista d'unes bases amb veu i vot) s'ha passat a escissions que han estat clau (més en el cas de Reagrupament que en el de Solidaritat Catalana) per bastir nous projectes independentistes d'incert futur electoral. Amb el nacionalisme a l'oposició i els socialistes al Govern obligats a fer discurs de país, ERC ha normalitzat l'independentisme i l'ha pluralitzat, però ha pagat el preu de llimar el seu espai electoral. El trànsit de casa comuna d'un independentisme minoritari amb tics folklòrics (només cal recordar l'època d'Àngel Colom) a l'esquerra nacional intentant opar' el PSC ha estat més costerut del que es preveia.
Davant d'això la direcció d'Esquerra es prepara per una campanya en la que no podrà comptar amb Josep-Lluís Carod-Rovira, que renuncia a defensar la seva aposta estratègica pel Tripartit i la seva gestió al Govern com a resposta per no haver estat inclòs a les llistes al Parlament per voluntat d'un Joan Puigcercós que, des que lidera el partit, mai ha qüestionat però la presència de Carod al Govern com a número dos.
Els estrategs republicans n'estan segurs que han començat a recuperar la credibilitat en l'espai independentista i a connectar de nou amb el seu més de mig milió d'electors potencials i per això no pensen seguir fent el joc al culebrot estiuenc organitzat per Joan Carretero i Joan Laporta, que aposten per un front nacional que difícilment obtindria (en no haver-hi CiU) la majoria absoluta al Parlament que pogués posar en marxa de forma unilateral un procés de secessió. El rebuig que alguns dirigents, com el propi Puigcercós, generaven fa un any entre alguns militants independentistes s'ha vist matisat en els darrers mesos. Les bases d'ERC, cansades de tanta brega i amb la "moral menjada", no estan però precisament motivades ni mobilitzades i la precampanya de la formació ha tingut molt poca visibilitat.
Si Puigcercós es manté fort i coherent en la seva proposta de no pactar amb qui no convoqui una consulta sobre la forma de relació que Catalunya ha de tenir amb Espanya (possibilitat remota a tenor de les posicions de CiU i el PSC) i els dirigents i militants republicans excel·leixen en la campanya poden aspirar a passar a l'oposició amb legitimitat i fins i tot amb un nivell de suport similar a l'actual malgrat que amb menys incidència. Impedirien així que, dins i fora del partit, s'alcin veus reclamant revisar l'estratègia d'esquerra nacional. Del contrari, la fitxa de l'independentisme d'esquerres tornarà a la casella de sortida.
