Aquesta setmana al ple del Parlament de Catalunya la diputada Lídia Santos, del PSC, afirmava en un acalorat debat amb el diputat de CiU Francesc Homs que cap agent social del país -en concret es va referir als sindicats- els havia demanat que, al Congrés, votessin en contra dels pressupostos del govern del PSOE, que no inclouen un nou model de finançament per Catalunya tal i com estava previst.
I és cert. Ni CCOO ni UGT, els únics sindicats de referència per a la senyora Santos, van demanar als 25 diputats del PSC que actuessin avantpossant l'interès de Catalunya al del govern del PSOE, que de no complir amb els catalans i les catalanes se n'ha fet un tip. Aquests dos sindicats tampoc van demanar ni al PSC ni a cap altre partit que assistís a les manifestacions multitudinàries que, el 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre de 2007, va convocar la societat civil independentista contra les retallades de l'Estatut i a favor del dret a decidir i contra el maltractament a Catalunya en matèria d'infraestructures. Ells, a més, les van boicotejar malgrat que els treballadors i les treballadores van ser, per exemple, els que més directament van patir el caos de rodalies.
Alguna cosa falla doncs a Catalunya quan els agents socials, i particularment els sindicats, no són l'avantguarda d'unes reivindicacions socials que estan intrínsicament lligades als avenços nacionals. Catalunya, un territori més avançat econòmicament que la immensa majoria de les comunitats autònomes espanyoles, patirà amb més força la crisi econòmica per la composició del seu teixit productiu.
Aquest cap de setmana la Intersindical-CSC, que és la cinquena força sindical del país, celebra el seu quart congrés i intentarà, un cop més, articular una resposta als desafiaments sindicals, que ara vénen marcats per la crisi econòmica i la necessitat d'actualitzar el discurs, amb una visió clarament nacional i alternativa. En quatre anys el sindicat ha crescut, ha doblat militància i representació, però és encara minoritari, amb 4000 afiliats (més dels que tenen, però, partits com UDC o ICV) i 400 delegats.
Els partits nacionalistes miren encara amb certa mandra el món sindical. CDC i UDC no tenen política sindical i el tema els importa més aviat poc. Es conformen amb tenir la foto amb el Pepe Álvarez de torn i anar fent.
"Ells et diuen que són sindicats nacionals, que actuen com a tals. Tu te'ls creus, et quedes ben tranquil i fins la propera. Però poca cosa més", explicava un destacat dirigent d'ERC. El seu cas és més preocupant, atès que difícilment aconseguirà ocupar algun tipus d'hegemonia en el camp de l'esquerra si no té al darrera o al davant un moviment sindical fort que doni contingut i coherència a les seves polítiques socials. De fet, els dirigents de l'esquerra abertzale (amb LAB) o els del BNG (amb la CIG) consideren que sense aquestes centrals difícilment el seu discurs tindria el ressò que té, talment com històricament li ha passat al PSOE amb la UGT.
En aquest sentit la Intersindical-CSC apareix com una opció a la que cada dia fan més confiança militants d'ERC però també de les CUP o altres espais de l'esquerra independentista i el nacionalisme apartidari en general. Una pluralitat que, a voltes, és de difícil gestió però que configura un "model sindical català" també alternatiu al de la resta de nacions sense estat.
El nacionalisme català, sempre amatent a donar suport a iniciatives de tipus cultural o lingüístic, no s'ha plantejat de forma global mai la tasca sindical com una via per fer arribar el seu missatge als treballadors i implicar-hi les classes populars, cosa que per exemple es va aconseguir amb el CADCI o alguns sectors àcrates durant la Segona República. Les polítiques d'entrada en estructures sindicals espanyoles dels darrers anys s'han mostrat fracassades, fet que explica l'aposta per la Intersindical-CSC, una plataforma sindical prou sòlida atès que està implantada a tot el territori i en els principals sectors productius.
