Els líders del PSC, ERC i ICV van presentar el govern de l’Entesa com un projecte carregat de bones intencions per conjurar-se contra els errors del tripartit que havia presidit Maragall. Passats els primers quinze dies ja han aflorat alguns problemes que indiquen que les coses poden tornar al camí que en l’anterior legislatura els va portar pel pedregar. D’una banda ha començat el ball de noms dels consellers no socialistes del futur govern. Mentre el president que els ha de nomenar a tots calla com una tomba egípcia, la resta fan córrer noms amunt i avall. De l’altra, el diari menys entusiasta de la composició del nou govern és el que ha publicat el programa d’actuació del futur executiu. I novament el futur president ha expressat el seu disgust per aquesta situació. No són bons averanys per fer efectiva la conjura amb la qual va néixer aquesta nova coalició de govern. Tenim, doncs, al davant molts bons propòsits abans de començar i unes primeres passes molt poc orientades a fer-los efectius.
Potser la clau de tot plegat seria que d’una vegada per totes deixin de posar cognoms als governs que no són de CiU. La tossuderia d’alguns dels membres de l’anterior govern i de l’actual per posar nom sembla amagar una incorregible manca de convicció en les pròpies forces i en la pròpia legitimitat. Massa vegades fa la impressió que alguns dirigents dels partits que tornaran a governar pensen efectivament que només CiU està legitimada per ser el govern de Catalunya com pensen a la vegada alguns dirigents de la federació.
Igualment, entre aquestes llums i ombres dels primers dies després de l’anunci de la reedició del pacte entre les tres forces d’esquerra hi ha també un cert discurs teixit en bona part per calmar les ires del PSOE a Madrid. Ningú nega que en aquest moment històric el país demana calma i tranquil·litat però caldria recordar que no tots els ensurts van venir de la banda identitària. ¿Tenien alguna cosa a veure amb la identitat el famós tres per cent, el Quart Cinturó, el Túnel de Bracons, etc.? Semblaria que no gaire i encara menys els intents fallits de remodelar el govern o l’escàndol farisaic amb la carta financera d’ERC. Tot per no parlar de l’oficina antifrau.
De la mateixa manera, no semblaria massa intel·ligent evitar els projectes necessaris per evitar els desacords manifestos. Seria el cas de l’intent d’ajornar temes inajornables com l’ordenació territorial o la llei electoral. S’han de fer i s’han de fer possiblement amb l’acord de l’oposició tot i que en la sessió de constitució s’hagi optat per ofegar fins a l’extenuació, en comptes de donar una pista d’aterratge pels qui des de la federació accepten el joc democràtic que són majoria.
