El mes d'agost ha vingut, fins ara, marcat políticament per la manifestació que, contra una més que probable sentència adversa del Tribunal Constitucional, vol convocar Òmnium Cultural. Faltarà veure si la nova retallada del text que es va aprovar en referèndum el juny de 2006 es limita a temes menors' com el Síndic de Greuges o afecta punts nuclears com ara la llengua, la relació bilateral amb l'Estat o el model educatiu.
En tot cas, la manifestació, que no se sap quan se celebrarà, ja ha provocat reaccions de tota mena i ha constatat fins a quin punt alguns partits, el que més Esquerra, estan desorientats en aquest assumpte i deixen a la vista les seves divisions internes quant a la tàctica a seguir.
La marxa ha rebut, però, el suport més o menys entusiasta de la mateixa Esquerra, de CiU, d'ICV i de les delegacions catalanes dels dos sindicats estatals, CCOO i UGT. A banda de les previsibles crítiques dels socialistes i del PP han mostrat més que prevencions entitats com Sobirania i Progrés, Deu Mil a Brusel·les o formacions com Reagrupament.
De moment Òmnium, que va evitar pronunciar-se en un o altre sentit sobre el referèndum de l'Estatut després de consultar els seus socis i que va rebutjar implicar-se en les manifestacions pel dret a decidir del 18 de febrer de 2006 -que va explicitar la indignació per la retallada de l'Estatut del Parlament que va obrar el pacte Mas-Zapatero setmanes abans a la Moncloa- i de l'1 de desembre de 2007 intenta aglutinar tota la societat civil amb una proposta que encara està per definir. I és que, tal i com han lamentat alguns, sembla que la manifestació no té un objectiu clar, més enllà de defensar l'Estatut retallat que els catalans van votar en referèndum i denunciar la deriva reaccionària dels poders de l'Estat. Seria lògic que l'entitat que presideix Jordi Porta plantejés de forma clara un manifest i un lema que, més enllà de denunciar el nul respecte a la voluntat del poble català, donés un clar to sobiranista a la marxa.
Qui està més interessat en la manifestació és Artur Mas i CiU. Si, tal i com està plantejada, té eco al sobiranisme i al conjunt del catalanisme farà bo l'Estatut pactat a La Moncloa el 21 de gener de 2006 i donarà coartada ideològica a la federació per desentendre's de les limitacions del text que sobrevisqui als jutges. Fins ara quan, en la fase inicial del seu desplegament l'Estatut s'ha quedat petit en temes com el finançament o no serveix per donar resposta a peticions com la del traspàs del Prat, CiU s'ha hagut de refugiar en la incapacitat del Govern de Montilla per treure'n tot el suc evitant reconèixer alguns autogols del text.
La manifestació es planteja també com una demostració de força davant Madrid. s cert que si és mínimament concorreguda tindrà impacte. També el va tenir la massiva marxa del 18 de febrer de 2006 però als diaris de la capital espanyola aquest va ser efímer i estèril. La postura del PSOE i el PP no es va estovar i, al tràmit al Congrés dels Diputats, va ser impossible aixecar el llistó que Mas va acceptar de Zapatero amb l'esperança de convertir-se al cap d'uns mesos en president de la Generalitat, tal i com va admetre públicament Felip Puig el passat Nadal.
La manifestació, per tant, tindrà conseqüències Catalunya endins i, partir d'aquí, entra dins del que és lògic qüestionar si una manifestació encapçalada per presidents com Pujol i Maragall, que van gestionar el marc actual sense massa contradiccions ni aspirar a molt més que a una Espanya més amable, i el sindicats estatals que van rebutjar frontalment les anteriors marxes pel dret a decidir pot servir per quelcom més que per legitimar una autonomia que al cos central del catalanisme ja li queda petita o ha de mirar més enllà malgrat que algú pugui aleshores declinar l'assistència. Òmnium té la resposta.
