Hores d’ara l'única cosa que queda per decidir de les eleccions de l’1-N són els pactes que es podran fer i, sobretot, els que es voldran fer. La campanya de CiU ha deixat en aquest sentit una política de terra cremada molt a l’estil dels articles del seu principal ideòleg a l’ombra, l’inefable Salvador Sostres. Aquesta estratègia del “amb mi o contra mi” dels últims 10 dies ha servit per unir més que mai als antics membres del tripartit. Això no vol dir que des d’abans potser ja tinguessin moltes ganes de posar-s’hi, però ara, a més, els han donat l’excusa i a Montilla –si suma prou diputats- la reedició del Pacte del Tinell li pot sortir més bé de preu del que mai havia imaginat. Si les coses segueixen per aquests viaranys, la política de pactes es decidirà amb l'estómac i no pas amb el cap. El fet que la última atzagaiada en aquesta cursa irracional l’hagi fet CiU no eximeix de responsabilitat la resta de forces polítiques.
Alguns dirigents d’ERC ja van justificar el pacte del 2003 més amb l'estómac que amb el cap. I només des de la visceralitat es pot entendre que el PSC no intentés aleshores una entesa amb CiU com tampoc la va voler tenir el 1980 i en canvi optés pel camí intermig amb l’afer Banca Catalana. A poc a poc, i de manera molt imperceptible, l'estómac ha guanyat espai en la nostra política. I el 2 de novembre ens podem trobar amb uns pactes fets només amb la fel, la part més amargant de l’òrgan digestiu. Alguns deuen pensar que això és un símptoma de la definitiva normalització de la nostra política. Sens dubte així ho veu una part molt important de l’opinió pública espanyola, la que sempre ha fet mofa de l’oasi català. Està clar que la reedició del tripartit pot representar l’enterrament definitiu de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya i de tot rastre de política unitària, tant entre les forces catalanes com entre les catalanistes.
A mig termini això pot significar l’organització del mapa polític només sobre l’eix que separa la dreta i l’esquerra, cosa que podria significar la desaparició d’almenys dos dels cinc partits que hi haurà en el pròxim Parlament. Tal com van anar les coses després del debat de l’Estatut potser les coses no podien ser d’una altra manera. Hi ha una última possibilitat canviar el signe de la història. ¿És imaginable que si CiU guanya amb claredat ofereixi un pacte de govern simultàniament a PSC i ERC? ¿És possible que si suma el tripartit, ERC posi com a condició que el PSC tingui un grup parlamentari al Congrés? ¿És plantejable que en el cas improbable que el PSC quedi primer ofereixi un pacte a CiU? Ja se sap que no serveix de res projectar els desigs sobre l’anàlisi de la realitat però també és veritat que sense projectes impossibles no hi ha avenços significatius.