El pas de l'equador de la legislatura arriba probablement en el millor moment polític de José Montilla. Això, però, malgrat el positivisme que intenten desprendre els seus conselleres -Saura va posar-li un 8,5 de nota- , no vol dir pas que el govern visqui un moment dolç. Ni tan sols vol dir que la gestió en aquests primers 24 mesos es pugui qualificar amb una bona nota. Montilla ha arribat probablement a aquest punt més impulsat pels desencerts de l'oposició i el desconcert que generen en el seu propi electorat els seus dos socis.
Des d'aquest estiu, i sense fer gaire soroll, Montilla ha estat capaç de minimitzar les mancances d'un govern incapaç de liderar i cohesionar el país. Tot i que la responsabilitat de l'escanyament econòmic que pateix la Generalitat és en part seva -no ha estat prou dur amb Zapatero, el president no està resultant especialment castigat per les enquestes d'opinió pública. Al contrari, està guanyant punts a base d'aparèixer com un president moderat, que aspira a ocupar la centralitat política a Catalunya.
Tot plegat, però, no pot fer oblidar que la gestió d'aquests dos anys no ha estat precisament brillant en cap dels grans temes que afecten el país. El desenvolupament de l'Estatut n'és segurament el millor exemple. Els traspàs de la competència de costes -i algun altre també petit- no és acceptable en 24 mesos i tenint a Madrid un PSOE que depèn dels diputats del PSC per governar. El mateix ha passat amb el finançament, en què els socialistes catalans han permès que Zapatero anés allargant terminis sense cap contraprestació a canvi. Ni tan sols s'ha recordat de la disposició addicional tercera de l'Estatut a l'hora de complir amb els mínims legals d'inversió a Catalunya.
Però és que en el dèficit del govern també cal sumar-hi problemes interns que ha patit Catalunya i que no es van resoldre adequadament. La crisi de la sequera en va ser l'exemple paradigmàtic. La falta de cohesió i la manca de lideratge van allargar excessivament les solucions a un problema que necessitava d'un pacte nacional.
Millor sembla que van les coses en l'àmbit de l'educació. On, aquí sí, PSC i ERC estan buscant complicitats amb CiU de cara a assolir una llei que pugui ser bona a mitjà termini, independentment de qui hi hagi instal·lat a la casa dels canonges. Montilla ha entès que és, així, acostant-se a la centralitat que guanya punts i probablement no trigui a proposar un pacte transversal per afrontar la crisi econòmica. El context l'afavoreix i el PSC, sense dubte, ho explotarà. L'objectiu ja no és repetir el tripartit, l'objectiu és guanyar les pròximes eleccions i no necessitar ni Esquerra ni Iniciativa per presidir la Generalitat.
