Durant aquests últims dos dies aquest cronista ha estat present a les inauguracions del TGV a Valladolid i Màlaga. I, sense que serveixi de precedent, aquesta crònica parlarà més dels polítics espanyols que dels catalans. Però ho farà per intentar desmentir un tòpic –no sempre són certs- que ja fa massa temps que corre: la visió plural d’Espanya que té el PSOE. El tòpic l’han creat els socialistes catalans, certament, però durant molts anys ha estat alimentat per CiU i, en els últims temps, també per ERC.
La visió federal del PSOE només existeix a la ment d’alguns polítics catalans. I sinó vegin com les van engegar el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, a Valladolid. El primer va assegurar que les línies d’alta velocitat portarien “Espanya a una cohesió sòlida i indestructible”. Se’n recorden, per exemple, de “la inquebrantable unidad de España” d’Aznar. I la segona, directament va superar per la dreta l’expresident espanyol assegurant que teixiria “la unitat dels espanyols” a base de “cables d’acer”. Del patriotisme constitucional d’Aznar hem passat al patriotisme de les vies de Maleni.
I és que amb els vots del catalans garantits –si és que ens podem fiar de l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió- al PSOE no li cal ja ni tan sols fer el discurs de l’Espanya plural que feia en temps de José María Aznar. Ho deia un alt càrrec socialista al Congrés al banquet de després de l’inauguració a Màlaga. “El que ens ha de preocupar és un bon resultat a Andalusia, a Catalunya resistirem perquè el PP fa por”, reconeixia. Per això a Andalusia Zapatero ha tirat la casa per la finestra. El TGV ha arribat a Màlaga, un traçat planificat molt després del de Barcelona, abans que a la capital catalana. L’aeroport de la ciutat andalusa rebrà una injecció de 1.100 milions d’euros en els pròxims anys i, per si això fos poc, pagarà la meitat de les dues primeres línies de metro de Màlaga, cosa que no havia fet ni el govern de l’Estat amb el metro de Madrid.
L’Espanya de Zapatero i Maleni, doncs, potser no és tan radial com la d’Aznar, però les decisions segueixen prenent-se d’esquena als interessos de Catalunya. I això que els partits nacionalistes catalans tenien més capacitat que mai de condicionar Madrid. Però la guerra fratricida entre CiU i ERC ha permès a Zapatero continuar amb les inèrcies centralistes de govern del PP i el TGV n’és el millor exemple: totes les línies tenen origen i destí a Madrid.
