El bloqueig de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha estat el darrer episodi. I un dels més tristos. CiU no ha volgut fer un acte de país i ha posat en una situació de bloqueig el consell d'administració més independent i professional que mai havia regit els mitjans de comunicació públics a Catalunya. La solvència nacional i professional del seu president, Albert Sàez, s'ha vist permanent qüestionada per l'estratègia de la federació nacionalista, inspirada per David Madí. Tot plegat ha acabat en la grotesca petició de dimissió del president del consell.
Més o menys el mateix que els ha passat amb la crisi de l'aigua. Comparteixen la decisió final de Madrid, que Montilla va haver d'acceptar, de prolongar el minitrnasvassament de l'Ebre però es van els ronsos a l'hora de donar-hi suport explícit. Segueixen insistint en l'opció a llarg termini del Roina (animada absolutament per Lluís Prenafeta i la Fundació Catalunya Oberta s'assegura que amb interessos econòmics clars) i, en les reunions amb Montilla, van presentar com a grans solucions propostes que van caure pel seu propi pes, com abastir Barcelona amb l'aigua de les mines de Fígols.
I és que la formació que lideren Pujol, Mas i Duran encara segueix varada en l'estratègia que els ha dut a l'oposició i a l'aïllament polític a Catalunya a més d'ostentar les quotes de poder institucional més baixes de la seva història. Sense capacitat de pactar amb el PP (el notari i els actes dels conservadors no permeten cap acostament), amb un PSC que no està disposat a cedir la presidència de la Generalitat ni el seu compromís amb un govern de signe progressista i amb els ponts amb Esquerra volats, sembla molt difícil que la federació torni a Palau de forma imminent.
Després de perdre les darreres eleccions (CiU va plantejar la campanya de fa un any i mig com un plebiscit entre ells -31% dels vots- i el tripartit -50% dels vots-) Artur Mas, influït gairebé en exclusiva per Quico Homs i David Madí, segueix instal·lat en una posició tancada, traient legitimat al govern de Catalunya i evidenciant el seu ressentiment envers ERC. De fet, el dimecres a la recepció de Sant Jordi va demanar (i ja en van...) que els independentistes sortissin del govern.
Caldrà veure que és el que passa al congrés que CDC té programat pel mes de juliol però cada cop són més els sectors del partit (i aquí cal englobar els sobiranistes però també els antics roquistes i els sectors tradicionalment més propers al president Pujol) que demanen una renovació de veres i una obertura de la direcció a nous valors.
Però ni Homs ni Madí es volen apartar malgrat que les seves estratègies (que són també les de Mas) hagin fracassat. Els opinadors de CiU, també crispats, no hi ajuden massa. Homs va apostar per un Estatut que ja demostra la seva ineficàcia i va assessorar directament al secretari general del seu partit el dia del pacte a la Moncloa. Ara, amb assumptes com el finançament o els traspassos que no arriben, queden en evidència les misèries i les estretors del marc d'autogovern pactat el 21 de gener de 2006.
I Madí va imposar l'estratègia de confrontació amb la resta de partits, especialment amb Esquerra. Poc o res hi pot fer, davant d'això, l'exsecretari general d'ERC, Àngel Colom, que va deixar aquesta formació enduent-se els càrrecs per fundar l'estrafolari PI amb Pilar Rahola animat per una Convergència que hi veia possibilitat de debilitar Esquerra. Per molta bona fe que hi posi.
