No descobriríem res si afirméssim que la corrupció és inherent a la política. Des dels passatges del Gènesis o l'antiga Grècia fins a les democràcies occidentals contemporànies els escàndols relacionats amb el mal ús o l'apropiació dels diners públics han estat a l'ordre del dia. Catalunya no n'és una excepció. I no tenir estat no ens eximeix sinó que més aviat ens exposa a què aquests escàndols s'elevin a categoria de drama nacional.
Rere l'escàndol de corrupció del Palau de la Música hi ha múltiples reflexions a fer. Una de les més importants és el fet que s'aprofiti aquest cas -sigui aïllat o no- per atacar l'autogovern català. La imatge que presenten els mitjans de comunicació espanyols és que la singularitat del sistema polític català ha permès l'existència d'aquest tipus de corrupció. Ja sabem que tota política que nosaltres no fem, serà feta contra nosaltres, però molt em sembla que aquesta vegada aquest mitjans ha posat el dit a la nafra.
No es tracta ara d'engegar el ventilador i explicar que tots els partits i les institucions estan esquitxats per la corrupció, però sí que cal dir que el cas Millet no és més que un símptoma que demostra que les coses no funcionen. La corrupció al Palau de la Música i les connexions político-empresarials que l'han tolerat -conscient o inconscientment- mereixen una seriosa reflexió des de tots els nivells, però especialment entre els partits polítics.
No és lògic que la fundació Trias Fargas obtingués les donacions que va obtenir de l'Orfeó Català. Però tampoc són lògiques les condonacions del deute que la Caixa ha fet a PSC i ERC. Cap dels partits catalans se salva d'històries obscures en matèria de finançament, amb condemnes judicials pel mig.
Per tot plegat és urgent un debat seriós, responsable i sense hipocresia sobre el finançament dels partits. Si es demana que els polítics facin públic el seu patrimoni també caldria publicar any rere any el patrimoni i l'estat de les finances dels partits. Més que una necessitat, la transparència és una obligació per evitar que casos com el Millet posin en dubte el sistema polític català.
