Torna la tardor. Tornen els bolets. I, sobretot, torna el debat de la llei de Pressupostos Generals de l'Estat. I aquest és un debat sempre interessant i curiós. Qui no recorda els estira i arronsa d'última hora, les corredisses pels passadissos del Congrés per retirar esmenes o les grans proclames dels partits catalans que sovint acaben amb un vot a favor o una abstenció en nom de la governabilitat del país.


El de 2010 és un debat de pressupostos carregat de verí. Probablement el debat més important de la legislatura. Dos factors compliquen el debat a Zapatero, la crisi econòmica i les relacions amb els partits minoritaris. No ho tindrà fàcil el president espanyol per sortir-se amb la seva. Els primers pressupostos post-Solbes es poden convertir en el principi del final de l'era Zapatero.

Malgrat els seus somriures al costat d'Obama -i les filles de la família Adams-, el president espanyol és un home aclaparat. Es miri com es miri, la pujada d'impostos que proposa es contradiu amb el que ha predicat des que va arribar a la Moncloa. El seu socialisme pretesament modern i liberal s'ha convertit en un concert d'improvisació de mesures sense solta ni volta. Que ZP no és Aznar ja se sabia, però el president espanyol ha estat incapaç de bastir un model econòmic i polític propi homologable als principals països europeus.

Fins i tot un PP esquitxat de ple pels casos de corrupció i amb un lideratge dèbil l'està superant a les enquestes. Atenció que aquest cap de setmana Mariano Rajoy ha aconseguit omplir un pavelló amb 20.000 persones en un feu socialista com és Sevilla. Suarà molt Zapatero en el debat per poder contrarestar l'ofensiva dels populars.

Però és que aquesta vegada, Zapatero difícilment tindrà cap aliat que li salvi el debat a última hora. Els seus aliats naturals, després d'aprovar el nou sistema de finançament, haurien de ser ERC i ICV. Però, ara, tres mesos després de donar llum verda al finançament, els dubtes de compliment dels compromisos adquirits és cada vegada més gran. A més a més, la reforma fiscal és clarament perjudicial per Catalunya ja que castiga les classes mitjanes i perjudica la petita i mitjana empresa.

Per acabar-ho d'adobar, ni republicans ni ecosocialistes es troben en un moment propici per donar suport a un Zapatero en plena decadència. Queda un any, potser una mica menys, per les eleccions catalanes i és hora de començar a marcar distància, sobretot si el vaixell, com sembla, s'està enfonsant.