Amb Joan Puigcercós vam obrir la setmana passada una sèrie d'articles d'anàlisi que avui continuem, amb el president Montilla, seguint l'ordre invers al nombre de diputats al Parlament que donen suport als tres candidats més importants que encapçalaran les llistes dels seus partits a les pròximes eleccions. Després de rellevar Pasqual Maragall com a president de la Generalitat, José Montilla es va proposar gairebé com a objectiu únic millorar la gestió d'un govern que fins el 2006 va funcionar de manera caòtica.
Però com en la primera legislatura del tripartit, el rendiment dels diferents consellers del govern ha estat força desigual. Montilla és un president que intervé poc públicament i d'això se'n ressent tot el govern. Va costar molt, per exemple, que es pronunciés sobre les negociacions del finançament i tampoc es va prodigar massa quan hi va haver acord. Els tres anys que acumula d'experiència al càrrec no li han servit per millorar la seva capacitat comunicativa. I això, a menys d'un any de les eleccions és un problema, malgrat la potent maquinària electoral i mediàtica que el PSC posarà a la seva disposició.
En temps de convulsos com els actuals, el lideratge silenciós de Montilla despista els seus seguidors, dificulta la tasca dels seus socis i irrita l'oposició. L'exemple més clar de tot plegat és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. s evident que, com ell mateix va explicar, no pot revelar públicament el seu pla B si els magistrats tomben el text, però això no és excusa per no opinar sobre les conseqüències que tindria una sentència negativa.
Una de les incògnites que plantegen els pròxims comicis és si amb aquest índex d'atur, el cinturó roig de Barcelona respondrà a Montilla com ho fa amb Zapatero a les generals. s veritat que el PSC té un terra electoral molt sòlid i una bona capacitat per mobilitzar el seu electorat, però també és cert que en temps de crisi els partits de govern solen ser els més castigats.
Ja hi haurà temps de parlar de possibles aliances futures, però si ens atenem al que ha passat el 2009, per al candidat socialista no hi haurà problemes amb repetir el tripartit si els seus integrants sumen majoria absoluta al Parlament. Montilla se sent còmode en la gestió de les contradiccions entre Iniciativa, Esquerra i el PSC. Això sí, sempre i quan no es parli d'independència ni referèndums.
