No calia esperar la sentència del Tribunal Constitucional per saber que la via autonòmica no portava enlloc, però la resolució dels magistrats de l'alt tribunal enterra definitivament aquesta via i obliga Catalunya a replantejar-se nous camins per aconseguir el seu ple reconeixement nacional com a país. Es tracta d'una sentència duríssima, que liquida els pocs aspectes positius que portava el ja prou migrat text estatutari aprovat pel poble de Catalunya en referèndum.
Més enllà de la supressió de 14 articles o la mutilació d'una vintena més, el més alarmant és la introducció reiterativa i obsessiva del concepte de la "indissoluble unitat de la nació espanyola" per negar a Catalunya i als seus símbols la condició de nacionals. El rebuig al català com a llengua prioritària de les administracions o la retirada del principi d'ordinalitat en el model de finançament són altres línies roges que la sentència ha creuat. Es tracta d'una sentència que posa fi a l'estat de les autonomies i deixa muts a tots aquells que encara asseguraven que Catalunya té cabuda dins una Espanya plural. I també deixa desautoritzats aquells que creuen que a partir d'aquest model és possible avançar cap al federalisme.
Un cop conegut el seu contingut, no n'hi ha prou en mostrar el rebuig. Cal moure fitxa perquè s'ha trencat el pacte de la transició. Després d'aquesta sentència Catalunya només té dues vies: la de l'acceptació d'un marc legal que la condemna a ser una simple autonomia més dins un estat unitari que la margina política, cultural o econòmicament, o la de començar a bastir vies que portin a la construcció d'un estat propi, que com s'ha vist, és l'únic model possible perquè Catalunya pugui ser respectada i pugui viure en plenitud. Es tracta de triar entre submissió o independència. Els termes mitjos, les ambigüitats calculades s'han acabat.
