La setmana política catalana ha vingut marcada pels desacords en matèria de finançament autonòmic entre el Govern i l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero i per l'evolució irregular de les transferències derivades de l'Estatut. En la reunió de la comissió mixta de traspassos de dimarts i en la bilateral del dimecres ben poques matèries d'importància es van acordar i es va poder constatar fins a quin punt l'actitud de Zapatero i el PSOE a l'hora de desplegar l'Estatut i aprimar l'Estat és de dribbling.
En aquest sentit van ser aclaridores les paraules que, el mateix dimarts, va formular el conseller d'Innovació, Josep Huguet, d'ERC, afirmant que potser caldria plantejar-se tornar les competències a Madrid si seguia l'escanyament de la Generalitat i l'Estat, que des de 1978 no ha parat de perdre competències, seguia sense reduir el seu volum material i econòmic. De moment, Zapatero segueix evitant complir una llei orgànica, l'Estatut, que, com li va recordar el passat dia 20 el mateix president Montilla, ell mateix va votar fa més de dos anys.
Però la reunió més rellevant va ser, sens dubte, la de dilluns sobre el finançament. Es va constatar el profund desacord entre les parts. La proposta de Solbes, del tot inconcreta en els punts claus -com ara l'anivellament- i que interpreta l'Estatut per la franja baixa, segueix damunt la taula. Castells va dir no amb la contundència del primer dia, però el secretari d'Estat, Carlos Ocaña, va explicitar que en cap cas es refaria la proposta. Si una de les dues parts no cedeix de forma significativa anem, doncs, cap a un xoc de trens. Difícilment l'actitud del PSC, que ha implicat a CiU però també a la societat civil en la demanda d'un nou finançament, té marxa enrera.
En aquest cas el xoc de trens serà entre el PSC i el PSOE. Els socialistes catalans han lligat la sort del seu govern (i la seva) a l'èxit de les negociacions i esperen que Zapatero cedeixi a la seva pressió. Per això l'han amenaçat fins i tot amb vetar els pressupostos. Però Zapatero, atenallat per la crisi i amb una pressió tant o més forta que la catalana per part d'Andalusia, no sembla disposat a fer un canvi substancial de l'actual model ni a revisar-ne la filosofia.
Al PSC no li queda, doncs, altra sortida que la de la fermesa, que pot tenir conseqüències desconegudes i imprevisibles. Tampoc CiU té un paper fàcil tot i la relativa tranquil·litat que li dóna estar a l'oposició. Difícilment Josep A. Duran i Lleida podrà donar un sol respir a Zapatero (de moment ja ho va fer amb el cas Taguas salvant al PSOE de perdre una votació condemnant l'actitud de l'excap de l'oficina econòmica de la Moncloa que va anar a parar a la patronal del totxo) si aquesta segueix sent la seva actitud envers Catalunya.
