El govern d'Artur Mas compleix aquesta setmana els seus primers cent dies sense haver aconseguit transmetre als catalans la il·lusió que prometia degut en bona part a la crisi econòmica però també per la incapacitat de bastir un relat ambiciós que superi el discurs de les retallades socials.
Això en bona part és degut al perfil de gestors de bona part dels consellers del govern i al seu baix perfil polític, amb l'excepció de Felip Puig i de Lluís Recoder.
Però els primers cent dies també han coincidit amb el gest més significatiu del president de la Generalitat, Artur Mas, votant favorablement a la consulta sobiranista. Va ser una votació semiclandestina, sense flaixos, però no per això significativa, pel que representa de compromís de cara al futur. Però el que fa dubtar del compromís no és el fet que la votació fos semiclandestina, sinó l'oposició radical que està fent Josep A. Duran i Lleida, no només al procés de consultes sinó també a la idea d'independència, assumida ja fins i tot per Jordi Pujol.
Aquesta discrepància entre Mas i Duran és greu, perquè demostraria, en cas de ser certa, que treballen per horitzons polítics diferents. També podria ser pactada, buscant acontentar el complex electorat de CiU que inclou des de posicions socialdemòcrates sobiranistes fins al liberalisme conservador d'un catalanisme molt dubtós. Quan era president Jordi Pujol, la seva forta personalitat política i la seva ambigüitat calculada satisfeia a tot l'electorat, però ara ni Mas ni Duran poden assumir tota l'herència per si sols. Es necessiten i per això no només no trenquen, sinó que segurament han decidit repartir-se els papers. Almenys mentre mantinguin el govern de la Generalitat.
