L'unionisme és ple de fatxes que ens captiven mòrbidament. El seu atractiu, però, no és el d'aquells malnats arrogants, obscenament abjectes, que semblen alliberats dels destorbs de la decència, sinó el que escau a individus secretament tenebrosos.
En efecte, els més conspicus fatxes de l'unionisme són, tots, públicament, paladins de la democràcia, la llibertat i la convivència. Homes honorables i de caient serè. Ens n'atreu doncs imaginar-los, ara a Brussel·les, rebent el Premi Ciutadà Europeu per mor de la seua contribució al diàleg i la concòrdia, adés en un discret pandemònium feixista, celebrant l'aniversari de la Santa Cruzada. Ens fascinen com alguns personatges polanskians, anodinament rectes en l'àmbit públic i orgullosament depravats en el privat. Entenem Jordi Borràs.
Ara: si els arcans malvats de Polanski es conjuren per subvertir el cosmos, els nostres enigmàtics fatxes se citen per celebrar-lo. No conspiren perquè arribi el dia que ho canviarà tot, sinó que es rabegen en el record, reprimit per la democràcia postfranquista, que aquest dia ja va arribar ―i que va escaure's el 18 de juliol de 1936.
Els fatxes de l'unionisme benpensant ens atreuen morbosament perquè són el retrat de Dorian Gray de la democràcia postfranquista, l'única imatge on s'observa la ignomínia d'on sorgeix aquesta jove i bella democràcia.
