La història d'ETA és llarga i complexa, com ho són la història d'Euzkadi i d'Europa. Nascuda com un cau de
resistència contra l'assimilacionisme brutal imposat pel franquisme, ETA va anar evolucionant sempre entre dos ànimes: la política i la militar. En el si de l'organització, ha estat aquesta darrera la que sempre ha acabat per imposar-se, però si ho ha fet, ha estat perquè ha trobat en gran part del poble basc suport a les seves accions, només així es pot entendre que hagi sobreviscut durant més de 50 anys. Tot manual de lluita contrainsurgent cita Mao Tse-Tung per a explicar com i perquè hi ha organitzacions que sobreviuen en lluites desiguals contra forces molt superiors: "el guerriller ha de moure's entre el poble com el peix a l'aigua". La qüestió és, doncs, mantenir o perdre aquest suport.
Euzkadi va viure en la dècada dels setanta, allò que a la resta d'Europa se'n va dir "la febre de maig del 68", una onada neo-revolucionària que donaria lloc a l'aparició d'organitzacions com la Baader-Meinhof a Alemanya i Acció Directa a l'estat francès, però en unes condicions molt diferents. La presència d'una dictadura brutal i la lluita armada contra aquesta, convertien la mitologia revolucionària dels estudiants francesos en un estat real de la vida i la política, alhora que l'enmillarament en la independència d'Algèria, i el mite del Che Guevara, empenyien tant independentistes com revolucionaris en una mateixa direcció: la revolució basca. ETA va esdevenir una organització revolucionaria basca que lluitava, a parts iguals, per la independència i un socialisme difús i mai ben definit.
L'arribada de la transició democràtica va comportar la necessitat d'un desdoblament organitzatiu entre allò que havia de fer una organització armada i el que corresponia a les masses. D'aquí l'escissió i posterior desaparició d'ETA Político-Militar, però també d'aquí el sorgiment del Comandos Autónomos Anticapitalistas, un grup més en sintonia amb els moviments d'extrema esquerra europeus que amb el vell nacionalisme basc. De la voràgine política dels setanta, a finals de la dècada següent només havia sobreviscut una organització armada, ETA-Militar, que va absorbir les restes de totes les altres i es va fer tant amb el suport del conglomerat anomenat "esquerra abertzale", alhora que, com explica l'històric dirigent Jon Idígoras a les seves memòries, va fer-se amb el control d'aquesta on hi tenia sempre la paraula final.
Però si la fi del franquisme i l'aparició d'estructures democràtiques havien afectat greument la cohesió interna de l'organització, i dividit els antics seguidors, altres esdeveniments històrics han anat deixant la seva petja de forma gairebé imperceptible, però amb una profunditat a la que, sembla, que ara ETA s'enfronta. La caiguda del mur de Berlín com a escenificació del sistema soviètic, no van ser ben llegits pels teòrics de l'organització. Així, mentre la guerrilla salvadorenca del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional abandonava la lluita armada, en una acció que van seguir altres grups sud-americans, l'Organització per a l'Alliberament de Palestina reconeixia l'estat d'Israel i s'asseia a negociar-hi, i el mateix Exèrcit Republicà Irlandès iniciava el procés de pau que continua avui, ETA es presentava amb postures maximalistes davant els negociadors de l'estat espanyol. Al llarg de la dècada dels vuitanta, ETA pensava que podia derrotar Espanya amb atemptats, sense adonar-se que vivia en un món que canviava a gran velocitat. La caiguda de Sokoa primer, i la detenció de la cúpula del grup el 1992, haurien hagut de fer reflexionar els estrategs militars i als analistes polítics d'ETA i el seu entorn polític. França pressionava més i més la rereguarda de l'organització, alhora que Espanya es posava al dia en matèria de lluita antiterrorista, passant de la informació obtinguda a garrotades, a utilitzar alta tecnologia de seguiment per satèl·lit, infiltració en l'entorn, estudi de dades, comprensió del fenomen, tècniques d'investigació analítiques i físiques, que l'han acabat posant molt per davant de les capacitats operatives i organitzatives d'ETA fins a dur-la a un estat de derrota militar.
Encara més, els atemptats de l'onze de setembre de 2001 duts a terme per Al Qaeda contra els Estats Units, i els successius efectuats a Europa, especialment l'onze de març de 2004 a Madrid i els del 7 de juny de 2005 a Londres, situaven ETA en la tercera regional de la violència armada. Sense suport internacional, sense capacitat operativa, en situació de derrota militar i davant de crisi polítiques internes sobre la necessitat de la lluita armada, l'executiu espanyol s'atreveix a atacar l'entorn polític de l'organització i il·legalitza tota organització política i social de l'esquerra abertzale, arribant al tancament de diaris, un fet inèdit en l'Europa occidental posterior a la segona guerra mundial. Davant aquesta ofensiva, i en contra del que la pròpia ETA preveia, es produeix un replegament de la seva massa social, espantada i cansada per tants anys de lluita i el cúmul de frustracions que arrossega. Perquè la manera en que ETA ha trencat les treves i les negociacions amb l'estat, no han tingut mai una explicació plausible. Especialment dur va ser el trencament de la única treva que havia aconseguit unir a totes els abertzales bascos, la de Lizarra-Garazi, el 1998, en que es va culpar els propis socis en aquell procés, el Partit Nacionalista Basc, en un exercici de ceguesa política i estupidesa intel·lectual que, encara avui, costa entendre.
ETA creia que podia fer com l'IRA, és a dir, demostrar al govern que li sortia més rentable un mal pacte que una bona guerra, però ni ha estat mai capaç d'aturar els centres econòmics i financers espanyols, com va fer l'IRA amb els britànics, ni ha estat disposada a iniciar processos en els que la "real politik" marqués la pauta. Ni va saber llegir els canvis històrics, ni reconèixer la pròpia feblesa, i encara menys entendre les necessitats de la seva pròpia gent. Avui, ETA és un granet en la seguretat europea, i una petita nafra en l'espanyola que, a més, tendeix a desaparèixer.
Tot això ens ajuda a comprendre el perquè de la declaració de treva d'ETA feta pública ahir, però encara hi ha més factors, molts dels quals semblen haver passat per alt molts dels analistes que avui opinen sobre aquesta treva. Llegint l'explicació del periodista de la BBC que va rebre la cinta en que s'anuncia la treva, en la que aquest relata com aquesta li va ser entregada, es pot trobar molt més sobre els motius d'aquesta, que en les farragoses anàlisi de suposats experts i analistes. Clive Myrie relata, en quatre frases, les raons que el membre d'ETA li dona per a la treva: 1- els nacionalistes bascos estan frustrats; 2- les oportunitats de la creació d'un estat basc independent són avui tant remotes com fa 50 anys; 3- els catalans han aconseguit més autonomia sense exèrcit, ni bombes, ni homes armats; 4- podria ser que, avui, ETA estigui obstaculitzant la causa del nacionalisme basc més que ajudant-hi?; 5- Els polítics de Madrid tenen una excusa per a no permetre un referèndum d'independència; 6- La excusa és la violència d'ETA. Aleshores, què passa si se li treu l'excusa?
Tota una lliçó de la "real politik" que esmentàvem anteriorment. I per a reblar aquest clau, mirem què diu en un article publicat avui pel diari "La Gaceta", Rafael Vera, ex-secretari d'Estat per a la Seguretat i condemnat pel cas GAL: "Hace más de veinte años, cuando me ocupaba (y preocupaba) de la lucha antiterrorista (...) me hicieron un comentario que me impresionó sobremanera. Mi interlocutor era un destacado pensador, que siempre ha presumido de serlo, de gran influencia en la opinión pública conservadora, y con control directo sobre un gran medio de comunicación. El comentario, muy recalcado por su parte, venía a decir algo así: "Mientras exista ETA, el soberanismo vasco estará constreñido, y tendrá muchas dificultades para crecer". "Es preferible que siga existiendo ETA, reduciendo su actividad al mínimo, como una herida que sangra poco, para que el sentimiento independentista se contenga".
A Catalunya, l'independentisme feia temps que s'havia adonat d'això, ara sembla que ETA també ho ha entès, sota la pressió de la massa social de l'esquerra abertzale. El procés que queda per davant serà lent. L'esquerra abertzale vol evitar tota escissió per petita que aquesta pugui ser, mentre els poders fàctics de l'estat, com el mateix Vera reconeix, no volen la pau a Euzkadi. A més, ETA s'enfronta als propis militants revolucionaris de nova planta, dels que veuen en el règim de Chávez a Veneçuela com un camí a seguir, als que la simple independència no conforma.
Des de Catalunya és des d'on millor es pot col·laborar a la fi d'ETA, mitjançant la demostració política de la realitat d'un independentisme democràtic capaç de posar contra les cordes, mitjançant l'ús de les llibertats, a l'Estat espanyol. Som, en tant que país, un factor clau en aquest procés, com ho són els agents internacionals que hi participaran, però ells no hauran de cobrir-se les esquenes per si els sectors involucionistes decideixen acabar amb tot.
Jofre Montoto
Analista del CEEC
