Les acusacions creuades entre CiU i el PSC arran de l'afer Millet amenacen de convertir-se en una guerra oberta entre els dos grans partits del Principat. Els diners rebuts per Colom i la Fundació Trias Fargas, presumptament provinents de Fèlix Millet, han servit al PSC per acusar CDC de finançament irregular;
mentre que CiU, al seu torn, ha respost dient que la qüestió dels informes "de dubtosa utilitat" encara no s'ha aclarit i necessita ser explicada pel president Montilla.
Convé, doncs, analitzar quines poden ser les qüestions derivades d'aquesta confrontació. La darrera polèmica d'aquestes característiques, que va tenir lloc l'any 2005, l'encetà enmig d'un Ple del Parlament l'expresident Pasqual Maragall acusant CiU de cobrar comissions en la concessió d'obres públiques amb el famós 3%. L'escàndol, però, no tan sols no va sevir per aclarir res, sinó que es va tancar amb una sensació generalitzada de la ciutadania que el sistema tenia una manca de transparència inadmissible.
Aquests dies ens trobem amb una situació semblant, amb la ciutadania a l'expectativa d'aclarir qui assumirà responsabilitats o facilitarà informació; i la classe política debatent-se entre airejar les vergonyes alienes o cercar "pactes de silenci" que les amaguin. s clar que la denúncia de la corrupció i les accions de legalitat dubtosa formen part del joc polític, de la competició entre partits, i fer-ne publicitat sempre té intencionalitats polítiques. Al declivi de l'hegemonia socialista a l'Estat espanyol i la victòria del Partit Popular hi va tenir un paper clau l'ombra de la corrupció que acabà amb diversos alts càrrecs socialistes empresonats; tot i que en els darrers temps s'ha girat la truita. En un sistema polític en què els partits no estan obligats a declarar d'on surten els seus ingressos i la manca de transparència és un fet quotidià, ningú no pot estar segur que aixecar la llebre, tard o d'hora, no se li pugui girar en contra.
En un context en què la satisfacció política ciutadana se situa sota mínims, segons el darrer estudi del CEO al punt més baix dels darrers anys, cal tenir en compte dues coses. En primer lloc, aclarir fins on arriba la legalitat, que és feina de la Justícia, sense que això desemboqui en una judicialització del debat polític. La immunitat de què gaudeixen els representants polítics no pot significar impunitat. La ciutadania té dret a saber si la circulació de capitals provinents dels seus impostos entre administracions, fundacions i partits s'ajusta a la legalitat. Si l'afer del 3%, malgrat que no va tenir un desenllaç clar, va servir, si més no, per impulsar la creació d'una Oficina Antifrau "per molts solapada en funcions amb la Sindicatura de Comptes", potser ara seria hora de demostrar-ne la utilitat.
I en segon lloc, hem de tenir present que la corrupció depèn en gran mesura de la percepció que en té la ciutadania. Tancar en fals una altra polèmica similar a la del 3% per la via d'un "pacte de silenci" té efectes perversos que es retroalimenten: fomenta el distanciament entre governants i governats, efecte que, a la vegada, dificulta la fiscalització que han d'exercir els darrers sobre els primers. Resoldre en fals aquesta polèmica, doncs, beneficiaria només aquells que busquen servir-se de la política, i no pas que la política se serveixi d'ells en benefici del país.
