La marea humana que aquest dissabte va omplir Barcelona ha marcat un punt de no retorn que s'haurà de traslladar a les institucions catalanes si l'actual classe política no vol quedar encara més sepultada pels esdeveniments. El milió i mig de persones presents a la marxa -xifra d'Òmnium Cultural- exigint el dret a decidir de la nació catalana, ha evidenciat que la centralitat política del país ha virat cap a l'independentisme a passos de gegant.

Tan sols cal retrocedir deu anys per comprovar el canvi abismal que ha viscut la societat catalana. En aquest temps, el catalanisme ha anat trencant amb una barrera mental basada en el temor, l'acomplexament i la tàctica del peix al cove' i ha avançat cap a un estadi en què l'Estatut, retallat o no, es queda curt. Faria bé CiU de no obviar aquest avenç. A la manifestació no hi havia pancartes demanant el concert econòmic o les infraestructures, hi havia estelades i clams per la independència. En aquest temps, també, els federalistes han anat comprovant com a l'altra banda no hi havia amb qui federar-se. Raül Romeva, Josep Ramoneda o Ferran Mascarell són alguns exemples força eloqüents d'aquest canvi de mentalitat. Farien bé ICV i el PSC de tenir-ho en compte quan plantegin refer l'Estatut i parlin de canviar la constitució espanyola. I en aquest temps, els independentistes que ja estaven convençuts han deixat clar que no estan disposats a seguir allargant l'agonia autonòmica. Faria bé Esquerra de tenir-ho clar a l'hora de plantejar pactes postelectorals.

I en aquest temps, però sobretot, arran de la sentència del TC, s'ha donat la paradoxa que l'independentisme s'ha nodrit de no independentistes. De persones que mai s'havien plantejat aquesta opció política, però que s'hi veuen avocats davant les agressions de l'estat.

La marxa d'aquest 10 de juliol ha visualitzat aquest canvi, i ara és la classe política la que ha d'agafar el guant. La primera prova la tenen ja aquest dimecres al debat de política general al Congrés.