Durant els tres anys de tripartit els opinadors convergents han alimentat la idea que s’estava produint una desnacionalització progressiva i galopant dels mitjans públics agrupats sota la CCRTV. Certament, un dels gols més espectaculars que es va deixar colar ERC en el període inicial post-Tinell van ser els nomenaments de Joan Majó com director de la CCRTV, Francesc Escribano com a director de TVC i Montserrat Minobis com a directora de Catalunya Ràdio. Tres a zero, victòria del PSC per golejada, segurament, per cert, la golejada més incomprensible de totes les que aquells primers mesos el PSC li va endossar a Esquerra i, sens dubte, la que més mal va fer a la moral de les bases i els votants independentistes.
Tot i que és indiscutible que Esquerra no ha pintat res a la Corpo durant aquests anys, resulta molt més discutible si el nivell d’espanyolització de TV3 i Catalunya Ràdio ha estat realment superior al de l’etapa convergent. Qualsevol anàlisi rigorosa ha de concloure que TV3 en mans del PSC ha estat infinitament més sectària que en mans convergents, però no ha estat més espanyola. O és que ja ningú se’n recorda dels informatius profundament hispanocèntrics de Carles Francino i Àngels Barceló? Ni dels programes de Buenafuente? Ni de l’entusiasme (des de sempre) de la secció d’esports de la tele per les victòries (escasses, per sort) de la selecció espanyola de futbol?
Ni CiU ni ERC, doncs, se n’han sortit fins ara a l’hora de posar els mitjans de la CCRTV al servei, no d’un partit, sinó d’un projecte nacional. Correspon als dos partits, per tant, fer propòsit d’esmena i mirar d’oferir-nos alguna cosa més en cas que governin després de l’1-N, junts o per separat. Seria convenient, sigui quin siguin el resultat electoral, un pacte transversal CiU-ERC sobre el paper de la CCRTV en el procés de construcció d’un espai nacional de comunicació i d’un imaginari “desconnectat” tant com sigui possible d’Espanya i connectat tant com sigui possible a Europa i al món. Desitgem que en aquest tema s’actuï amb responsabilitat i sentit d’estat. D’estat català, és clar.
