La crisi econòmica que travessa Prisa és tan severa que està eclipsant l'altra gran problema que afronta l'imperi mediàtic impulsat per Cebrián i Polanco: la seva crisi de model. Darrerament s'han produït dos fets molt significatius des del punt de vista simbòlic

perquè exemplifiquen la fi dels temps en què des del diari El País es dictava el camí per a la cultura espanyola moderna. Com dirien a Madrid, le crecen los enanos'. Fa unes setmanes, el cantant Andrés Calamaro qualificava el diari de "feixista encobert" i es despatxava amb unes declaracions en què renegava d'un dels mitjans que més atenció ha prestat a la seva carrera. Però més dolorós és encara el paper de Pedro Almodóvar, que de manera molt ben argumentada, explicava en el seu bloc perquè les pàgines de Cultura d'El País han degenerat tant darrerament. Les seves queixes, motivades per una crítica trinxeraire de Carlos Boyero, van generar fins i tot una carta al Defensor del Lector i, posteriorment, una reacció corporativista del Comitè de Redacció.

Un dels pilars de l'imperi Prisa ha estat la capacitat de crear un circuit tancat, en el qual sovint dominaven no només la part comunicativa, sinó també la productiva, en especial en el cas de llibres i cinema. Per això resulta sorprenent assistir a l'esquerdament d'aquest sistema. Després de perdre l'hegemonia política, en bona mesura gràcies a (o per culpa de) Mediapro, ara és la referencialitat cultural la que deixa en evidència que El País és un vell dinosaure que ha perdut la sintonia amb els temps.