1. La sentència del TC no és una mena de cop d'estat tècnic destinat a impedir la lliure determinació dels catalans, sinó el resultat d'una estricta, bé que formalment indecorosa, observança de les regles de joc. s així perquè una de les principals raons de ser d'aquest joc és, precisament, la negació de qualsevol cosa semblant a la lliure determinació dels catalans: l´únic subjecte de sobirania, en aquest estat on juguem, és Espanya. L'alt tribunal no ha vexat la nació catalana perquè la nació catalana no ha existit mai: ni abans de la sentència ni ara. Hem vist ara, doncs, el que no volíem veure abans?
2. N'hi ha que sí i n'hi ha que no. N'hi ha que, des d'un catalanisme que mira de ser conseqüent, accepten Espanya com a marc indefectible de cooperació. Que entenen allò de la construcció nacional com un procés indestriable de la dialèctica política amb Espanya. Que viuen la conllenvancia d'Ortega, no pas com una fatalitat, sinó com un repte associat al de fer país. I que, en part per això, s'han empassat, d'ençà de la Transició, gripaus a balquena. El d'ara, però, els és massa gros: un tribunal impresentable, quatre anys després, impugna parcialment, a instàncies de la reacció, un estatut referendat pel poble. La criatura els plora, doncs, per dos motius: per l'atac a l'autogovern, intolerable per tal com l'estatut estava saturat de legitimitat, i per l'atac al seu model d'Espanya, abraçat amb autèntic optimisme històric tocant a les relacions centre-perifèria.
3. "El pitjor és que la sentència dóna la raó als independentistes." Un es pregunta quanta evidència empírica caldrà acumular perquè ens atorguin, als independentistes, la presumpció de lucidesa.
