La darrera publicació de dades del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i la del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) han estat una mena de resum empíric de l'any. Les preocupacions dels ciutadans són clares: l'economia i la classe política. La primera genera incertesa, una immensa majoria pateix cada dia pel seu lloc de treball; la segona genera allò que s'ha anomenat desafecció, que sovint és una barreja a parts iguals d'indignació i resignació. s important, però, observar que la desafecció no significa necessàriament despolitització i que és precisament per aquesta raó que no sempre ha de ser vista com un fet negatiu.
Fa uns dies Fernando Vallespín feia una reflexió lúcida, en clau espanyola, sobre l'anomenada desafecció. La tesi de Vallespín remarca dues qüestions que, al meu entendre, en part poden ser vàlides en clau de política catalana. Un element apuntat per aquest politòleg és la demanda que fan els ciutadans als polítics que els representen. Lluny de demanar-los lideratge, diu Vallespín, els ciutadans demanen unitat davant d'un context d'incertesa econòmica. Un segon element és una reflexió dura però certa. Els polítics solen ser un reflex de la societat i si s'acusa als polítics de mirar pel seu propi benefici probablement caldria també analitzar els ciutadans mateixos. Qui prioritza avui dia la comunitat, la ciutadania, al benefici personal?
Al Principat, el 2009 ha vist escàndols de corrupció, igual que a la resta de l'Estat, que han alimentat enormement les opinions negatives sobre la classe política. Els casos Millet i Pretòria, tot i ser casos de corrupció diferents, han generat una imatge difusa d'estar governats per especuladors i corruptes que ha minat la confiança en els polítics. Malgrat tot, aquests han estat factors agreujants perquè la desafecció ve de lluny, només cal recordar el 63% d'abstenció registrat a les eleccions europees del juny passat.
El nostre país, una nació sense estat propi, presenta unes especificitats que ens han de fer repensar aquests problemes amb més profunditat encara de la que descriu Vallespín. En primer lloc, cal reivindicar les institucions d'autogovern com una eina vàlida per afrontar la crisi econòmica; la confusió entre "classe política" i institucions pròpies pot ser letal. Aquí és clara la necessitat d'unitat en tot allò que faci referència a la defensa de les institucions. Aquesta és, per exemple, la lliçó que es pot extreure de les darreres declaracions del president escocès Alex Salmond. En segon lloc, un lideratge sòlid també és necessari. La manca de pes específic de les institucions d'autogovern ha de ser substituïda per una presidència valenta i capaç de buscar reconeixement institucional arreu. Finalment, la construcció nacional implica una noció pròpia de ciutadania engrescadora, que convidi a treballar per tots i no només per un mateix. En aquest sentit, tal com ha apuntat Montserrat Guibernau, les nacions sense estat basen les seves reivindicacions en dues concepcions legitimadores diferents: la concepció democràtica i revolucionària lligada a la sobirania popular, que és la de la independència americana i la Revolució francesa; però, també, en la concepció romàntica del nacionalisme cultural forjat al segle XIX.
Esperem que el 2010 pugui ser l'any en què aquestes especificitats es tinguin en compte. El desenllaç del procés de consultes populars i les eleccions de la tardor fan pensar que, si més no, alguna cosa es mourà durant l'any que ve.
