Pedro Jota Ramírez, el gran periodista, encara no ha acabat d’entendre la diferència subtil entre marcar la línia editorial d’un mitjà i convertir el seu diari en una organització estalinista on expressar una idea discordant significa sanció immediata. Aquesta setmana s’ha sabut que el Constitucional ha donat la raó a un treballador d’El Mundo, Francisco Frechoso, que va ser amonestat per participar en una tertúlia de Telecinco.  A PJR se li va indigestar que Frechoso hi expliqués com el 90% del personal va secundar la vaga general que hi havia convocada el 20 de juny de 2002. Aquesta no és la primera xoc d’interessos entre el director i els seus periodistes. Alguns escàndols han estat sonats, com ara l’acomiadament fa prop d’un any del director de l’edició digital del periòdic, Gumersindo Lafuente, un excel•lent professional que havia situat El Mundo com a diari espanyol líder a internet. El seu cessament fulminant obeïa a la negativa de Lafuente de convertir la web en el braç armat digital de Pedro Jota. De fet, l’edició electrònica feia gala d’un periodisme més ponderat i menys crispat que el que és marca de la casa de la versió en paper.

El problema de Pedro Jota i el seu diari, més enllà dels casos sonats amb periodistes de primera fila, és la tendència del seu equip a retocar tots els titulars. A Catalunya, els professionals confessen, en petit comitè, que senten vergonya sovint de com ha sortit titulada una peça firmada amb el seu nom. Abunden les disculpes, també. Aquesta indefensió del periodista casa poc amb les grans lliçons de democràcia i llibertat d’expressió que Pedro Jota arenga dia sí, dia també, des del seu casalot particular, del qual n’és amo i senyor, que és El Mundo.