"A l'Aragó no s'acorrala el català per una impossibilitat fàctica: ningú no hi parla català." Heus ací l'argument més terminant, i el més consistent amb l'oferta ideològica del PP, amb què Bermúdez de Castro, portaveu del govern aragonès, hauria pogut replicar les acusacions de Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida, a propòsit de presumptes assetjaments lingüístics enllà de Fraga.
Lleida ·
"A l'Aragó s'hi parla castellà i, a la part oriental, un curiós pidgin ─mixtura ingovernable de castellà, català i aragonès─, apte, només, per a usos informals, bé què infinit quant a possibilitats designatives ─xapurriat, tamarità, fragatí, maellà, etc.", hauria pogut afegir, a fi d'apuntalar, filològicament, la seua afirmació. Però Bermúdez de Castro, adoptant l'estratègia comunicativa del club de futbol més llorejat de la història ─ocultar la pròpia ignomínia denunciant-ne d'alienes─, va preferir respondre a Reñé que "a l'Aragó es respecta la pluralitat i la llibertat i no es multa ningú per parlar, escriure o retolar en una llengua". I li va exigir disculpes. Tant hi fa que al Principat, per exemple, s'hi oficialitzi una llengua amb uns pocs milers de parlants (l'aranès) i se'n prescrigui l'ús preferent al territori d'on és pròpia, i que a l'Aragó, per exemple i per contra, es proposin de reformar una llei amb vista de consagrar la asimetria que hi ha, tocant a drets i deures, entre l'espanyol, d'una banda, i el català i l'aragonès, de l'altra: les lliçons de respecte per la llibertat i la pluralitat, d'acord amb la concepció postfranquista del món, només admeten una direcció, de Saragossa a Lleida.
"A l'Aragó no s'acorrala el català perquè no s'hi parla". Si la ignorància pot arribar a moure la nostra compassió, l'operació de transfigurar un règim d'apartheid lingüístic en model de reconeixement de la pluralitat no passa de convocar-nos la imatge d'un cínic malparit.
