en paraules de la primera ministra, ara ja reelecta, Nicola Sturgeon. D'aquesta manera, els nacionalistes disposen en aquests moments de cinquanta-sis diputats dels cinquanta-nou possibles al Parlament Britànic, tot un rècord sense precedents, són a tocar de la majoria absoluta al Parlament escocès de Hollyrood, el de l'arquitecte català i del pressupost multiplicat abastament –vicis o excessos, no només llatins-, i podrien ser claus per fer inclinar la balança en contra del Brexit, segons com es comportin els electors anglesos, un vuitanta per cent del total de l'electorat.  Pas mal, dirien els sempre jacobins francesos. Pocs ara, se'n recorden, quan no fa gaires anys, l'SNP era un partit de segona fila, sempre darrera, i ben lluny, dels avui malaguanyats laboristes, i la seva causa independentista un vell (bell també per molts) record sinònim d'utopia i de lleixa de museu. I és que, encara que no ho sembli, a Escòcia alguns també pateixen el mal de l'autoodi, l'anomenat "Scottish Cringe". Els nacionalistes, davant d'això, es vanten d'haver deixat enrere la fase victimista i que són els unionistes els que persisteixen en creure que Escòcia no seria res sense la resta del Regne Unit, o el que vol dir el mateix, sense l'empara de la poderosa i "pèrfida" Anglaterra. Com sigui, el pragmatisme, dogma de fe per aquestes contrades, s'imposa i, de moment, els nacionalistes ni qüestionen la Lliura Esterlina i, menys encara, la monarquia d'Isabel II o I per a molts escocesos. També per nosaltres, Felip VI, hauria de ser referit com a Felip V, però això ja són figues d'un altre paner.

Tornat a Escòcia, no cal dir que es tracta d'un gran resultat pels nacionalistes escocesos que els permetrà governar còmodament, tenint present que el sistema electoral vigent, està designat per limitar les majories i facilitar l'accés al Parlament dels grups més petits. Un sistema que en el seu moment fou creat per debilitar partits com l'SNP, ara ha esdevingut una màquina de proporcionar-li excel·lents resultats. Dit això, l'SNP, per bé que ha pujat en vots i percentatge, ha patit un petit càstig en el segon vot, a l'urna de la llista de partit, on una part petita dels electors que el feren costat el 2011, ara han optat per afavorir opcions com la dels Verds escocesos, també independentistes, però de menys contundència nacional i més matisos ecològicament ideològics. Com a nota destacada, l'augment dels Conservadors –i unionistes com resa el seu nom complet-. La seva aferrissada defensa de la Unió i el seu rotund rebuig a un nou referèndum, els ha fet sortir del sempre present ostracisme dels tories a la Vella Alba. El sandvitx entre SNP i Conservadors ha reobert la ferida del partit laborista que perd la segona posició, ja dolenta de per sí, davant del partit de Cameron que es postula com a única oposició possible al discurs nacionalista i socialdemòcrata del partit de Nicola Sturgeon. Els Liberals-Demòcrates, com arreu d'Europa en general, continuen plens de desconcert dins d'un túnel cada cop més fosc i profund i, com a altra nota destacada, el UKIP, que ha entrat amb força a l'Assemble gal.lesa, aquí finalment no farà part d'aquest nou Parlament. Una legislatura que es promet interessant, amb noves competències i atribucions,  però que resta oberta a noves circumstàncies que poden alterar la Pax Nacionalista actual: per començar el referèndum del Brexit, potser avantsala d'un nou referèndum sobre la independència d'Escòcia? La política és molt captiva i, a voltes,  capriciosa per aquestes terres. Potser l'Escòcia que vol marxar "salvarà" al Regne Unit que es vol quedar dins la Unió, Europea en aquest cas. I, tal vegada, els independents d'Europa unionistes britànics més acèrrims, obriran la porta d'Escòcia a la seva independència. Tot plegat, molt curiós, molt britànic, i per què no dir-ho escocès.