L'atzar ha volgut que aquests dos dirigents de dues transicions polítiques hagin mort amb pocs mesos de diferència. Comparar Mandela amb Suárez revela la distància que hi ha entre una figura i l'altra; sobretot evidencia l'abisme moral entre l'autèntica reconciliació sud-africana i l'establiment d'un ordre constitucional dins la legalitat franquista en el cas espanyol.
El PP i el PSOE, que van atacar Adolfo Suárez amb la més gran mala fe ara li reten un desmesurat homenatge. La seva única intenció és legitimar un règim corrupte amb la creació d'un nou mite fundacional de cartró pedra. Perquè l'altra gran llegenda, el rei, s'ha enfangat entre els elefants de Botswana, els llençols de la princesa Corinna i els negocis bruts del seu gendre i la seva filla.
Va ser el rei en el discurs televisat de la nit del Cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, un altra gran faula per justificar la monarquia post-franquista, el que va parlar de mantenir "el orden constitucional dentro de la legalidad vigente". A les totes les democràcies la legalitat emana de la Constitució i no és aquesta la que s'insereix en una legalitat prèvia. Però l'anomenada "democràcia espanyola" és diferent: l'actual Cap d'Estat va ser escollit, amb caràcter vitalici i hereditari, per un únic elector, el general Franco. Va jurar defensar els Principios del Movimiento i la legalitat vigent, que, per aquesta causa va esdevenir prèvia a la Constitució; en cas contrari ell perjuraria com el seu avi.
El mèrit d'Adolfo Suárez va ser convèncer els partits antifranquistes de participar en la creació d'aquest ordre constitucional. Van participar en unes eleccions, les de 1977, que ni eren constituents, ni era clar que poguessin ser-ho. L'autor d'aquest article va ser membre de la Comissió del PSC (Congrés) que va redactar el programa electoral per a les primeres eleccions després de la mort de Franco, perquè al Consell General del PSC (congrés) havia proposat l'estratègia de l'Assemblea de Parlamentaris, suportada amb una gran manifestació.
La casta extractiva espanyola enalteix avui Adolfo Suárez per amagar les seves pròpies misèries"
Era un jove inexpert de 24 anys al costat de figures com González Casanovas o Narcís Serra. La meva proposta de que la nova legislatura havia de redactar una constitució va ser rebuda amb sorpresa; ningú hi havia pensat. El preu que les societats catalanes i espanyoles van pagar per l'atracció que Suárez va exercir sobre l'oposició democràtica ser molt alt: la impunitat dels crims del franquisme, la renúncia a la República i al dret a l'autodeterminació.
Es repeteix una i altra vegada que la transició espanyola va ser modèlica. Ens hem de preguntar: quants països han seguit el model de la continuïtat legal de la dictadura i de la impunitat moral dels crims contra la Humanitat? La resposta és un sol país: el Xile de Pinochet, l'únic Cap d'Estat que va assistir als funerals de Franco, però que no es va poder quedar a la coronació de Juan Carlos I, perquè, en cas contrari, els Caps d'Estat dels països europeus no hi haurien assistit.
A la resta de països s'ha seguit el model de Mandela: ruptura legal i Comissions de la Veritat i de la Reconciliació. En canvi Espanya la llei d'Amnistia de 1977 va ser la llei de "punt final" que va barrar el pas a jutjar els crims contra la Humanitat comesos pel règim militar de Franco. Aquesta llei va col·locar una pesada llosa de formigó sobre la terra de les fosses de víctimes de la repressió dictatorial. La feblesa dels moviments de drets humans a l'Estat espanyol contrasta amb la perseverança de les Madres de Mayo d'Argentina, o de lluitadores com Rigoberta Menchú a Guatemala.
Fins i tot en vida d'Augusto Pinochet es va crear una Comissió de la Veritat a Xile, i posteriorment el president Ricardo Lagos va promoure una profunda reforma constitucional. Finalment la justícia universal, iniciada paradoxalment a Espanya pel jutge Garzón, va aconseguir encausar el criminal expresident xilè. La dimissió en la defensa dels drets humans dels demòcrates catalans i espanyols deriva de l'enorme pes de la mentalitat economicista i mostra un perfil de dignitat moral molt baix.
La casta extractiva espanyola enalteix avui Adolfo Suárez per amagar les seves pròpies misèries. La corrupció que rovella les institucions públiques i els grans oligopolis privats és el resultat inevitable de la Transició, en especial de la impunitat dels crims del franquisme. S'ha acomplert de manera fatal la previsió que va fer Fabiola Letelier, germana del ministre de Salvador Allende assassinat a Washington per la policia de Pinochet, en un seminari sobre la impunitat i els processos democràtics celebrat l'any 1996: "la impunitat... socialitza la perversa idea de que tot està permès i que els delictes més greus no mereixen càstig, fomentant així l'anomia generalitzada i la corrupció en els més diversos àmbits de la vida social".
