Diguem que ens plauria qui-sap-lo que l'alcaldessa roja esdevingués ben aviat presidenta roja (de la república catalana independent) i diguem que, si diumenge es va despenjar amb una desiderativa previsió ("Madrid podria tornar a ser la capital dels...") que hauria escaigut a un falangista de principis del trenta-nou,
no va ser pas per la seva falta d'experiència declamatòria (com ella ha adduït), ni per un espanyolisme rampant i fins ara calculadament inhibit (com li retreu l'indepe obtús), sinó perquè, senzillament, no disposa d'un llenguatge eminentment polític per invocar una Espanya orgullosament plurinacional.
Colau no va tenir doncs un atac de sucursalisme agut, sinó que va expressar en termes d'afectes ―i maldestrament― allò que no podia formular a través del llenguatge polític d'una cultura emancipadora compartida amb Espanya"
Dit d'una altra manera: davant l'absència històrica a Espanya d'un model progressista d'estat que acobli conceptes com democràcia, plurinacionalitat, autodeterminació, unió lliure de pobles, etc., i havent apostat, a finals del 2015, per un partit que, ultra bones intencions referendàries, ni tan sols gosa pronunciar el sintagma república federal, Ada Colau, l'esquerrana, republicana i sobiranista alcaldessa de Barcelona no pot sinó recórrer a l'elusiu llenguatge dels sentiments, a idees buides de congraciament mutu, per suggerir públicament que en Podemos hi ha el desllorigador del conflicte amb l'estat.
Colau no va tenir doncs un atac de sucursalisme agut, sinó que va expressar en termes d'afectes ―i maldestrament― allò que no podia formular a través del llenguatge polític d'una cultura emancipadora compartida amb Espanya. Colau ―en fi― no podia acabar el míting dient: "el 20-D Espanya podria deixar de ser una presó de pobles."
Ivan Mambrillas