Amb la rebel·lió silenciosa d'amplis sectors sobiranistes de la federació i de la societat civil, CiU s'està veien obligada a trobar enteses més naturals, com faran el PNB i el PSOE a Euskadi després de la mala experiència del PP i el PSOE al govern,que va provocar el titella Patxi López com a Lehendakari. Els analistes seriosos de la federació nacionalista, tot i els esforços fets per l'opinió proconvergent, saben que no cola afirmar que pactar amb el PP és el mateix que fer-ho amb el PSC. No és el mateix sabent que, per sobre de tot, els populars han obert una ofensiva d'extermini contra la nostra llengua, cultura i signes nacionals sense escrúpols a les Illes i al País Valencià. Això ha obligat Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida a entendre que no poden posar-se al llit amb els genocides.

Davant d'això, CDC -de la mà d'Oriol Pujol-, intentarà d'ara en endavant, establir  una nova política creant ponts amb el PSC i ERC, i també amb Rubalcaba que, a través de la tasca de Josep Antoni Duran i Lleida, s'intentarà impedir, de totes totes, una molt possible majoria absoluta del PP a Madrid que podria deixar fora de joc la capacitat de negociació de CiU.

Els interessos de Catalunya , però també els de CiU i els d'un PSC que necessita recobrar protagonisme i coherència de país, permetran doncs aprovar la Llei Òmnibus. Això, però, no pot quedar aquí. A partir d'ara, a CiU li caldrà fer un gran esforç per tal de barrar el pas al PP a Catalunya, un esforç que haurà de comportar la col·laboració de la federació amb ERC i amb ICV –aquests darrers a través d'altres estratègies de país.

Així doncs, després de mesos de retallades com a única política, de manca de trempera i de falta d'estratègia nacional, al govern del president Mas s'hi comencen a veure brots verds de coherència nacional.

Tot i això, CiU ha de reaccionar perquè sap que, si no hi ha un gran daltabaix, pot governar fins a vuit anys. El crèdit que té amb els ciutadans i els poderosos és ampli, però també és conscient que l'estat de gràcia actual no durarà sempre i, si permet la normalització del PP a Catalunya, pot constar-li molt car. Tant com l'últim pacte del president Jordi Pujol amb el PP que, tot i que va tenir contrapartides positives, el resultat final va ser la pèrdua del govern de Catalunya.

L'acord Pujol-Nadal  pot obrir una esperança. L'esperança que a Catalunya no es repetirà l'horitzó del control del PP sobre la política catalana. CiU no sols ha d'esforçar-se per mantenir les ambaixades, la immersió lingüística a les aules, l'espai de comunicació català dels mitjans i el model policial propi, sinó que també ha d'enfortir un model polític i de partits catalans diferent al de l'Estat i que li permeti de resistir una possible majoria absoluta del PP. I, sobretot, li ha d'ajudar a mantenir una forta oposició al País Valencià i les Illes, parts irrenunciables de la nostra nació.